20 de juliol 2010

3. La Biblia de Barro

Aquests dies he llegit moltes opinions sobre La Biblia de Barro de Julia Navarro. Algunes m'han semblat bé, altres massa acadèmiques i la major part innecessàries. El millor és fer una opinió personal sense més ànims que escriure un recordatori sobre les teves sensacions immediates i poder-ho llegir un altre dia del futur. Així quan et preguntin pel llibre tires de waipulectura i apa.
Bé, anem al gra. La lectura de La Biblia de Barro ha estat prou plaerosa. De veritat que ho he passat molt bé i ara trobo a faltar passar aquelles pàgines. És la perfecta lectura de tipus estival, de prendre la fresca acompanyat d'aventures arqueològiques amb bons i dolents. Molts personatges i moltes situacions embolicades fan una trama entretinguda que val la pena anar descobrint. I de pas llegeixo en castellà, que sempre va bé anar mantenint fresqueta la llengua d'en Cervantes...

15 de juliol 2010

2. A Most Wanted Man (John Le Carré)

Comença l'estiu i arriba el lleure lector. He començat amb un dels llibres pendents de l'any, A most wanted man, (L'home més buscat), del rei del gènere de l'espionatge John Le Carré.
Les novel.les d'espies no passen mai de moda. El millor és que en Le Carré s'ha adaptat a cada època i a cada problemàtica, mullant-se i prenent partit. En el seu moment fou la Unió Soviètica, després Panamà, la indústria farmacèutica,... i en aquest cas, ens endinsem en l'arenós territori del terrorisme islàmic i com occident gestiona la seva estratègia per a fer-li front.
M'agrada Le Carré, però sempre trobo que li falta una mica d'emoció. Ja coincidíem en això amb el meu vell amic Antoni, però sempre caic en la temptació de llegir-ne un altre. Es veu que el proper octubre sortirà a la llum Our kind of traitor, ja veurem què passa.

10 de juliol 2010

1. Una pantera en el sótano (Amos Oz)

Estimar l'adversari no converteix l'adversari en un amic.
O sí que ho fa?
En tot cas, no és una mala idea trobar punts de contacte i treballar a partir d'ells.
El protagonista de Una pantera en el sótano i el seu antagonista/amic creen un vincle humà que va més enllà del seu context històric. Ells ens volen enemics, però nosaltres hem trobat la manera de coexistir i, fins i tot, de necessitar-nos mútuament.
Confraternitzar amb l'enemic?
Batua l'olla? Traició!
És una sort poder llegir Amos Oz un cop i un altre. Cada novel.la d'aquest home aporta la quantitat necessària de sentit comú que sempre cal per fer bona la frase del nostre estimat Aquiles Nazoa i del seu credo:
Creo en la amistad como el invento más bello del hombre.
Però, com ho gestiona tot plegat Una Pantera en el sótano?
¿Qué es la traición? ¿A qué sabe? ¿Quién es un traidor? ¿Por qué se traiciona? ¿Quién dice que amar a alguien es traicionar? ¿Cómo no traicionar a nadie, ni siquiera a uno mismo?, son algunas de las preguntas que se plantea el lector de Una pantera en el sótano, en donde el Premio Israel de Literatura 1998, Amos Oz, recrea a su estilo un Jerusalén invadido por el ejército británico.
Por Karla B. García

— Una Pantera en el sótano parece una contestación bastante aguda, a propósito, a esos grupos tan radicales que existen en su país. Quizá le acusan de traición porque usted defiende un Estado en el que los árabes y los palestinos puedan y vivan en paz...
—En la novela Una Pantera en el sótano, Profi tiene más de un enemigo. Sus mejores amigos, sus socios en el grupo clandestino imaginario, también se convierten en sus enemigos. Su padre es un enemigo. Sus profesores... Él pasa por todo el ciclo de la traición, porque cuando entabla amistad con el sargento británico se convierte en un traidor para sus amigos chovinistas. Luego, cuando se enamora de la chica y le revela todo, traiciona a su amigo británico. Para después terminar traicionando a la chica cuando cuenta a sus padres la visita nocturna que recibe ésta cuando se queda a cuidarlo una noche. El chico pasa por todo el ciclo. Lo único que permanece inalterable es su amor hacia las palabras. Profi descubrirá que su patria es la lengua, y su razón de ser queda en las palabras con las que juega. El sentido del humor es una traición porque te ríes de cosas que otros toman muy en serio. Pero es una traición redentora porque el humor es un antídoto contra el fanatismo. © Yolanda Delgado Batista 1998. Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid