Buzón de tiempo, de Mario Benedetti

Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).

Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...

Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.

Cicatriz, de Juan Carlos Sosa Azpúrua

El millor de tenir un blog personal de llibres, independent i lliure és que sempre pots dir el que penses, ja que no estàs lligat a res més que la teva consciència. Ho dic, perquè el fet de llegir autors veneçolans actuals compromesos políticament és un perill acadèmic. Per sort o per desgràcia, darrerament estic bastant allunyat de la realitat d'aquell país i puc permetre'm certes llicències com opinar sobre un llibre simplement per la seva qualitat literària o gust personal.

Cicatriz de Sosa Azpúrua és un llibre com a mínim interessant. Històries paral.leles entrelligades cap a un desenllaç comú és un recurs que m'agrada, no ho puc negar. He disfrutat moltíssim també amb els veneçolanismes prototípics, lingüístics i culturals propis de la societat del país.

M'ha sorprès la peculiar intriga de l'argument: una història d'espionatge entre la KGB, la CIA, la política i els manipuladors del poder econòmic mundial, tot barrejat i amanit amb tocs caribenys.

Els personatges principals representen la perfecció absoluta, pel meu gust, són com caricatures de la realitat. El mateix autor et diu que res és el que sembla... cert, els seus personatges són hel.lenístics, perfectes com a bons o com a dolents. Les dones en general són guapíssimes, voluptuoses i extremes. El personatge de la novel.la europea és més recargolat, més gris, més proper.

En tot cas, una lectura original, un pas endavant.

The ABC Murders, d'Agatha Christie

Quina és la millor lectura que es pot fer d'un clàssic com The ABC Murders d'Agatha Christie? La resposta és senzilla: llegir-lo a Londres! L'acció fictícia s'esdevé a Londres mentres la teva realitat vacacional s'està prenent una pint al bell mig de la ficció. Això és immillorable...

Quan et penses que els nord-americans es van inventar tota la parafernàlia dels assassins en sèrie, resulta que la gran Dama de les Lletres de l'Imperi Britànic ja va fer, el 1936, una història d'aquest estil. M'agrada competir amb en Poirot i tractar d'esbrinar abans que ell l'assassí. Generalment ni m'hi apropo, però en aquest cas la cosa ha estat diferent: les meves sensacions eren encertades! Interpreto que em va ajudar força l'entorn i la dosi energètica de cibada subministrada al Mabel's Tavern. Bé, en tot cas, The ABC Murders és un bon entreteniment. Això sí, si l'has de llegir, millor al Mabel's, Bloomsbury, London!