Començo de nou: Brighton Rock

Avui fa un mes que vaig firmar l'acomiadament. En tot aquest mes no he parat de fer coses, de fet massa coses i quasi sense dedicar temps a la lectura.
Portava setmanes pensant en els llibres que llegiria a partir del 4 d'abril de 2008. I durant un mes només he pogut acabar un: Brighton Rock, de Graham Greene.

Per què Brighton Rock?

Doncs no acostumo a llegir Literatura Anglesa en castellà, però aquest exemplar me'l va regalar Carolina i em va fer gràcia atacar-lo.

Conec Brighton, ja que allà va ser on vaig aprendre anglès ara fa una pila d'anys. Posteriorment he anat un munt de cops i he portat la família. L'escenari de l'obra, per tant, m'és absolutament familiar.

Per altra banda, sóc un anglòfil empedreït avesat a llegir literatura anglesa.

Què m'ha impressionat de Brighton Rock?

No puc negar que la història té punts forts que m'han colpit. (Jo aquí no penso fer literatura científica, sinó simplement vull recordar per a un futur allò que més m'ha impressionat d'aquest llibre). Deia que jo personalment destaco tres cosetes:

1) Un pessimista concepte de la Innocència que trobo encertadíssim.

2) El concepte del Bé i del Mal, encarnat en dos personatges que acaben unint-se.

Dios y el Diablo viviendo en el mismo sitio... y dándose la mano...

3) El camí cap el pitjor dels horrors...

(Aquest és el final. Crec que seria un dels millors finals de tots els llibres que he llegit abans. Realment és un final tan extraordinari que pot valer la pena haver-se tragat les 444 pàgines i arribar a un darrer paràgraf de 3 línies, on sens dubte un calfred et travessarà l'espinada de dalt a baix).

Què estic llegint ara?

Doncs, la veritat, no tinc ara ganes d'explicar perquè estic amb el primer llibre de l'Agatha Christie, The Mysterious Affair at Styles, ni amb l'autobigrafia de l'Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad, ni amb Ark Angel, la sisena part de les aventures d'Alex Rider de l'anglès Anthony Horowitz.
Quan acabi algun d'ells potser ho explico. Com a mínim hi pensaré.