Buzón de tiempo, de Mario Benedetti

Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).

Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...

Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.

Cicatriz, de Juan Carlos Sosa Azpúrua

El millor de tenir un blog personal de llibres, independent i lliure és que sempre pots dir el que penses, ja que no estàs lligat a res més que la teva consciència. Ho dic, perquè el fet de llegir autors veneçolans actuals compromesos políticament és un perill acadèmic. Per sort o per desgràcia, darrerament estic bastant allunyat de la realitat d'aquell país i puc permetre'm certes llicències com opinar sobre un llibre simplement per la seva qualitat literària o gust personal.

Cicatriz de Sosa Azpúrua és un llibre com a mínim interessant. Històries paral.leles entrelligades cap a un desenllaç comú és un recurs que m'agrada, no ho puc negar. He disfrutat moltíssim també amb els veneçolanismes prototípics, lingüístics i culturals propis de la societat del país.

M'ha sorprès la peculiar intriga de l'argument: una història d'espionatge entre la KGB, la CIA, la política i els manipuladors del poder econòmic mundial, tot barrejat i amanit amb tocs caribenys.

Els personatges principals representen la perfecció absoluta, pel meu gust, són com caricatures de la realitat. El mateix autor et diu que res és el que sembla... cert, els seus personatges són hel.lenístics, perfectes com a bons o com a dolents. Les dones en general són guapíssimes, voluptuoses i extremes. El personatge de la novel.la europea és més recargolat, més gris, més proper.

En tot cas, una lectura original, un pas endavant.

The ABC Murders, d'Agatha Christie

Quina és la millor lectura que es pot fer d'un clàssic com The ABC Murders d'Agatha Christie? La resposta és senzilla: llegir-lo a Londres! L'acció fictícia s'esdevé a Londres mentres la teva realitat vacacional s'està prenent una pint al bell mig de la ficció. Això és immillorable...

Quan et penses que els nord-americans es van inventar tota la parafernàlia dels assassins en sèrie, resulta que la gran Dama de les Lletres de l'Imperi Britànic ja va fer, el 1936, una història d'aquest estil. M'agrada competir amb en Poirot i tractar d'esbrinar abans que ell l'assassí. Generalment ni m'hi apropo, però en aquest cas la cosa ha estat diferent: les meves sensacions eren encertades! Interpreto que em va ajudar força l'entorn i la dosi energètica de cibada subministrada al Mabel's Tavern. Bé, en tot cas, The ABC Murders és un bon entreteniment. Això sí, si l'has de llegir, millor al Mabel's, Bloomsbury, London!

The Man Who Smiled, de Henning Mankell

Ha costat una mica més del compte enllestir The Man Who Smiled, la quarta entrega de les novel.les de Henning Mankell que tenen a l'inspector Kurt Wallander com a protagonista.

El primer que m'ha vingut al cap quan he acabat de llegir-la aquest matí al Capuccino de la Plaça de la Font ha estat: per on continua la festa? He buscat els volums que em queden i he reordenat el material. La bona notícia és que Sidetracked, el cinquè de la sèrie està per estrenar! Per tant, em serviré un segon plat del mateix.


Pel que fa a The Man Who Smiled, val a dir que em sento satisfet. Si Agatha Christie resol els crims amb més dosi d'intel.lecte que l'humà corrent, Mankell resol els casos amb procediment policial. La gràcia està en la mediocritat de l'investigador, un autèntic antiheroi depressiu que res té a veure amb Hercules Poirot. En Wallander m'agrada. És un tipus DN, un Don Nadie, ... vaja, com tothom! (gràcies Aleix per passar-me l'expressió)

The Man who Smiled és el títol de la novel.la i alhora la definició del criminal. Si fa no fa, aquest home que riu és el gran triomfador de la societat actual: l'empresari fred, metòdic, i fins i tot, carismàtic que es fa a sí mateix del no res i crea un imperi salvador. De fet, és el gran finacer que hem de venerar, ja que és gràcies a ell i a les seves creacions que podem alimentar els nostres fills.

Wallander, per una banda, i l'etern triomfador per l'altra, segueixen un full de ruta apassionant de poder intel.lectual. Tots dos saben prou bé les regles del joc: un, però, des de l'arena del circ i l'altre des de la llotja dels triomfadors. El destí és el mateix, però en Mankell ens dóna aquella satisfacció que tant se'ns nega a la realitat: la victòria del que neda pel fang, del que lluita frec a frec amb l'infortuni del dia a dia i que té com a premi final acabar passejant per la platja amb la consciència tranquil.la.

El Celler, de Noah Gordon

Sempre he estat un seguidor de la literatura de Noah Gordon. De fet, no puc negar que sempre he estat un enstusiasta de Xaman, la segona part de la trilogia de El Metge i un detractor contundent de La Doctora Cole, la tercera part de la mateixa sèrie.

Ara toca parlar de El Celler, la darrera de les seves novel.les publicades.

He passat pàgines com a mi m'agrada, ...una darrera l'altra en temps d'oci. He caminat amb el protagonista a través de les fileres de vinyes carregades de raïm; he tastat, fins i tot, el most, l'aroma i l'essència de la natura...

Em meravella el gran treball de documentació sobre els fets històrics (ni més ni menys que amb el suport del gran Pere Anguera), d'un període de la nostra història tan brutal i important com són les acaballes del S. XIX.

El Celler m'ha agradat. No obstant, comparteixo l'opinió d'altres reconeguts lectors que consideren que l'argument és poc consistent. Cert. Penso que aquest argument és un pretext.

No estem davant de la història de les nostres vides, ni de l'Òscar al millor guió original. Entenc aquest llibre més com una història d'amor, una declaració d'amor a un país (en paraules del propi autor), ...amor al país, a la terra, a una tradició cultural determinada de la qual jo, en formo part.

Jo pertanyo a aquesta realitat contextual tan petita, i en Gordon, afamat escriptor nord-americà, ha escrit una novel.la global que parla de la sang del raïm, de l'amor a la terra i de l'esforç col.lectiu per sobreviure sobre ella.

Bé, a l'espera de trobar-nos amb noves sensacions, deixem pas a la literatura, agraïm al bo d'en Noah el seu apreci per nosaltres i tirem pel dret, tot xerrant de llibres i torrant-nos amb l'estiu.

La Juguesca Passapàgines

Ara que es va acabant el curs escolar i la perspectiva de més temps lliure s'apropa, em relaxa pensar que finalment podré passar pàgines lúdiques. Han estat centenars de pàgines laborals que han travessat les meves retines en aquests darrers mesos i ara toca retrobar-me amb els llibres.

Em proposo una juguesca...

Data límit el 31 d'agost!

1) Un Món sense fi, de Ken Follett (el típic best seller que cal haver llegit).

2) La Família dels Garrigas (Josep Pin i Soler), obsequi de l'Eduard i que me'l miro dia sí, dia també.

3) Cicatriz, novel.la del veneçolà Juan Carlos Sosa Azpúrua, (obsequi de Larissa i, per tant, portat expressament d'Amèrica)

4) The Man who smiled, de Henning Mankell. Em queden un parell de la sèrie de l'inspector Kurt Wallander i no hi ha manera de posar-s'hi.

5) Waipulectura XVIII, que hem quedat fer pel juliol: La aventura del tocador de señoras, d'Eduardo Mendoza (per què el vaig comprar si no me'l llegeixo?)

6) Buzón de tiempo, de Mario Benedetti (imprescindible recuperar-lo!)

7) El celler, (La bodega), de Noah Gordon.

8) Els homes que no estimaven les dones, d'Stieg Larsson.

Passenger to Frankfurt

He recuperat un text d'Agatha Christie per a rellançar la meva carrera lectora després de força mesos de molta feina. El cert és que ja havia llegit aquest Passenger to Frankfurt en el seu moment i no recordava que era tan ensopit. El tema promet (així en plan novel.la d'espies), la lectura pot ser interessant, però ...potser he estat jo, que anímicament em calia una altra cosa. Volia jo un text viu, un d'aquells de misteri assegurat i d'alta tensió. No ho he trobat en aquest exemplar de la Christie... Bé, a una altra cosa i apa!