La funció de Nadal

Waipulectura és un bloc de llibres on he anat comentant la teca que he llegit durant el darrer any. En els darrers mesos (3) no he llegit res, però he escrit un guió teatral.

Per tant, a falta de waipulectures amb els col.legues a causa de la nova feina laboral, de la nova feinada postnatal (Hola Jan Pol) i de la manca de llibres per a comentar, ara parlaré de The Snowman, el guió de l'obra de Nadal que vaig fer per al col.le.

No sé si coneixeu l'obra The Snowman que cada any fan a Anglaterra durant les dates nadalenques. Es tracta de la història d'un ninot de neu que cobra vida i que enamora tothom sobretot gràcies a una música dolcíssima, Walking in the air. Vaig voler utilitzar aquesta idea per escriure el guió de la funció de Nadal, on els 45 nens i nenes de l'escola acabessin cantant aquest bellíssim tema musical.

L'obra la vàrem fer en anglès i els actors i actrius eren els nens i nenes de quart de primària. La història s'inicia amb l'entrada dels alumnes al col.le, en aquest cas l'escenari de la sala d'actes. Allà, els dos quarts fan una classe d'anglès i practiquen totes les estructures gramaticals i el vocabulari après en aquest primer trimestre. Una nena s'adona que està nevant i ho expressa emocionada en veu alta. Els professors permeten els alumnes sortir a jugar al pati amb la neu, on a part de boles de neu, també fan un ninot. El ninot de neu cobrarà vida i portarà tots els alumnes a un moment de màgia i música ben emocionants. L'endemà, el ninot s'ha desfet, però tots els nens i nenes s'alegren d'estar junts al col.le i d'haver tingut una experiència tan emocionant.

L'obra dura uns 30 minuts, el suport tècnic va córrer a càrrec de la meva amiga Rossana, un parell de profes de l'escola em van donar un cop de mà, la meva germana va gravar l'obra, els alumnes devien quedar ben esgotats i la meva família va haver d'aguantar-me durant mes d'un mes d'assajos i nervis. El resultat, la satisfacció d'haver assolit un nou repte.

Harlequin, de Bernard Cornwell

Carai, que fort!

Estic a punt de ser pare de nou just quan just acabo de començar etapa professional nova! No obstant, he tret temps de sota les pedres per a empassar-me una història d'aquelles que et transporten en el temps: Harlequin, de Bernard Cornwell.

Novel.la històrica d'arc i fletxes i 500 pàgines en anglès del complicat!

La lectura no ha estat fàcil, la història genial, els personatges del tot originals... m'ha encantat probablement per aquesta originalitat escènica, on els castells, el fred, les espases i els arcs creeen un ambient d'allò més heroic. Recordo les pel.lis dels dissabtes per la tarda quan jo era petit i les miràvem amb el pare...

Bé, aquest Harlequin és el primer d'una trilogia que es diu The Grail Quest. Ara estic fotudíssim de temps, amb apenes unes estonetes lliures, però intentaré seguint llegint.

Precisament sóc professor a les Dominiques d'una assignatura que es diu Lectura Eficaç, on entre d'altres coses es procura fomentar el gust per a la lectura a la canalla. És una matèria excepcional que imparteixo a primer, segon, quart i sisè de primària.

De moment, recomano Harlequin a tothom que tingui ganes de viatjar al 1350 i viure una bona història d'arcs i fletxes!

Waipulectura XVIII: Como agua para chocolate, de Laura Esquivel

Como agua para chocolate, de Laura Esquivel, ha estat el divuitè debat literari, cinematogràfic i gastronòmic de Waipulectura. La trobada s'iniciava als volts de les 8 del vespre del dissabte, tot refrescant els nostres assedegats afanys culturals amb unes delicioses Coronitas.
Interessant exposició inicial a càrrec de l'Àngel, qui ens va situar al Mèxic de principis de segle i ens va introduir dos personatges històrics remarcables: Pancho Villa i Emiliano Zapata.
Carolina ens va fer cinc cèntims de la biografia de Laura Esquivel, Maite va resumir una mica les característiques del realisme màgic llatinoamericà, Lídia va parlar-nos de la pel.lícula que porta el mateix nom que el llibre i que va ser dirigida per Alfonso Arau i, finalment, Rossana va preparar uns quants plats mexicans, on destacava una potent enchilada.
Després de sopar vàrem passar un parell d'hores de tertúlia literària sobre Como agua para chocolate, el llibre de Laura Esquivel i la pel.lícula que sobre aquesta novel.la va dirigir Alfonso Arau. Vàrem diseccionar la vida de Tita, la dona que és capaç de transfigurar emocions i de traspassar sentiments a les més delicioses receptes culinàries. Ben segur recordareu les apassionades Codornices con pétalos de rosas o el revificador Caldo de colita de res.

Tot plegat, una vetllada mexicana, enxilada i entequilada com cal, on només quedava cridar el crit final:

¡QUE VIVA MÉXICO!

El 4 d'abril de 2008 vaig acabar una llarga trajectòria laboral de més de 13 anys. Demà 1 de setembre començo un nou periple professional ple d'il.lusions i de renovades energies.

Durant aquests 5 mesos he llegit 16 llibres, 6 dels quals de l'escriptor i pacifista israelià Amos Oz. Clouré, doncs, aquesta transició professional amb un nou volum del líder literari del meu estiu.

No digas noche és un nou episodi de quotidianitat fet literatura pel mestre Amos Oz. No esperis passar pàgines desesperadament per saber què passarà després, això no et cal... Aquí has d'anar mastegant poc a poc, de vegades eternament, per tal d'aconseguir tastar com cal aquella nostàlgia que l'autor t'ha cuinat amb paraules.
Es tracta d'una lectura lenta, reflexiva i amb la simbologia típica del toc Amos Oz. Ho dic després de les 6 prèvies del mateix autor. Un home madur conviu amb la seva parella de 15 anys menys. La convivència minuciosament diseccionada, llegint allò que passa pel cap d'ell i el que passa pel d'ella. Un gran llibre que tanca amb el periode de literatura hebrea, mentre espero que l'any menys pensat caigui el Nobel a Amos Oz.

L'últim jueu, de Noah Gordon

Fascinant recta final de les lectures estivals d'un servidor. Més d'un podria pensar que m'he anat inconscientment cap a la literatura hebrea o de caire judaïtzant. És ben cert que les darreres lectures han tingut un fil argumental obvi al voltant de la cultura jueva. El fenòmen Amos Oz m'ha conduït cap a la revisió de Noah Gordon i a descobrir Nicole Krauss. Val a dir que estic a punt d'acabar el meu periple pel món de l'aturat laboral i que penso cloure el cicle hebreu tan bon punt acabi amb el darrer llibre d'Amos Oz.

L'últim Jueu és una novel.la històrica de Noah Gordon, com ben segur tots sabeu, i que ens fa reviure un moment agredolç de la història. Dolç per alguns, ja que la societat jueva sefardita en aquest moment de la història va haver de patir un genocidi intolerable. Els genocidis són una lacra humana que no té explicació raonable t'ho miris com t'ho miris. I l'expulsió dels jueus d'Espanya fou un acte vergonyós que en Noah Gordon ha recuperat per tal fer una novel.la entretinguda, intensa i reivindicativa.

No obstant, no he vist gens clar que el protagonista acabés fent de metge. La idea és bona si abans no has llegit El Metge, Xaman i La Doctora Cole. Resulta massa repetitiu pel lector de Gordon que una novel.la sobre l'Espanya del 1500 tingui un protagonista que passarà la meitat del llibre sent metge. Ho he trobat tediós, sincerament. No trec mèrits a l'obra de Gordon, ni de bon tros, però per a llegir una novel.la de metges, llavors recomano fervorosament la que considero la millor novel.la de Noah Gordon: Xaman.

Waipulectura XVII: Amos Oz i La Bicicleta de Sumji

Edició XVII de Waipulectura amb Amos Oz, La Bicicleta de Sumji, el judaisme i el conflicte entre Israel i Palestina. Ni més ni menys que 6 hores de col.loqui, debat i atipada amb el millor de la cuina de la zona. La veritat és que després del viatge literari al Japó, ens feia molta il.lusió esbrinar una mica més què està passant avui mateix a Orient Mitjà.

L'Àngel va començar la sessió amb un detallat repàs de la terra física de Palestina, des d'Abraham al dia d'avui. Vàrem debatre una bona estona sobre qui era el veritable amo de la terra Palestina, tema polèmic i que va obrir encara més interrogants.

Una revisió de la història del poble d'Israel i del judaisme a càrrec de Joan i de Carolina va donar pas a un breu resum per part de la Lídia de la biografia d'Amos Oz, autor israelià nascut a Jersualem, intel.lectual d'esquerres i pacifista reconegut.

Una pausa acadèmica que ens va portar al sopar jueu amb retocs àrabs, on Rossana ens va explicar els pormenors de la cuina kosher. Per a llepar-se els dits, la veritat...

Finalment, l'estudi de la història d'Amos Oz, La Bicicleta de Sumji, on el grupet va debatre algun dels punts forts de la novel.la. Un nen d'onze anys experimenta un procés d'iniciació emocional i físic on s'adonarà de l'efímer d'allò material. Mencionar que aquest cop teníem entre nosaltres el germà de la Rossana, en Fernando, qui va aportar noves i necessàries reflexions.

Pollastre amb mel i ametlles, especiat amb herbes i curri. Un plat de la nostra amiga Rossana.

La Història de l'Amor, de Nicole Krauss

Nova lectura estival i olímpica, aquest cop La Història de l'Amor, de l'escriptora nord-americana Nicole Krauss. Aquesta novel.la ha atrapat milers de lectors d'arreu del món i a mi no especialment. Certament es tracta d'un llibre amb una estructura original, on diversos estils literaris constitueixen un tot complet. Penso que l'èxit d'aquesta novel.la radica precisament en la confluència d'estils, els quals són, certament, d'una diversitat i originalitat interessants.

Potser a causa de l'excessiva dosi d'Amos Oz d'aquestes darreres setmanes, amb personatges complicadíssims tots, he trobat que algun dels protagonistes de La Història de l'Amor és un pèl desnaturalitzat o massa fred. La novel.la té moments d'extrema sensibilitat, sentiments de dolçor amarga que poden sorprendre a més d'un.

M'he liat una mica amb la trama argumental, però bé, en tot cas, una lectura que m'aproxima a la literatura nord-americana més recent.

Gràcies Carolina per recomanar-me'l!

To Know a Woman, d'Amos Oz

Llegir Amos Oz és un sacrifici intel.lectual que he agreujat voluntàriament amb To Know a Woman, és a dir, el mateix, però en anglès. Una novel.la que té un agent secret del Mossad com a personatge principal, però que no té res a veure amb l'espionatge ni amb Le Carré. Aquí tenim de nou un meticulós estudi sobre l'existència humana.

L'espia torna a casa a causa de la mort accidental de la seva dona. A partir d'aquest moment comença a conèixer la seva dona, un cop ella ja no hi és. To Know a Woman és com una història d'amor sense ser-ho, una juguesca entre la vida i la mort, el passat i el present i ser i el no ser. Observo que els personatges de les novel.les d'Amos Oz són ben complicats. En aquest cas un home rep un cop del destí en forma de tragèdia. De sobte, l'home s'atura i decideix reiniciar la seva existència. Jo diria que el protagonista planta la vida per a començar a existir.

És com dir: Paro de viure per a començar a existir. Un renaixement en l'existència, potser... L'home nou de 47 anys es resseteja i coneix l'esposa recentment morta, comença a conèixer la seva filla, la seva mare, la seva sogra, el seu país... fins i tot farà un amic i trobarà un nou destí!

He patit bastant llegint aquesta novel.la. La veritat és que passo una certa vergonya parlant sobre la literatura d'Amos Oz. Penso que aquest autor és extraordinari. No obstant, és massa difícil de seguir, un fet que no ha d'estranyar, tenint en compte la recerca existencial a la qual es sotmet al lector.

De repente en lo profundo del bosque, d'Amos Oz

De repente en lo profundo del bosque suma la quarta novel.la d'Amos Oz en la llista de les meves lectures d'autoajuda acadèmica. Es tracta d'una lectura accidental, ja que seguim sense trobar data pel Waipulectura d'Israel. Per tant, aniré sumant històries d'Amos Oz fins a que arribi el dia.

Ara podria fer jo aquí un estudi dels simbolismes i del missatge global d'aquesta Aggadah, o el que és el mateix a compendium of rabbinic homilies that incorporates folklore, historical anecdotes, moral exhortations, and practical advice in various spheres, from business to medicine (Wikipedia).

Però, com deia, no m'abelleix fer cap estudi acadèmic. Em limitaré a explicar breument l'argument: en un poble de la muntanya desapareixen tots els animals. Els ciutadans accepten el seu destí amb resignació i por, a excepció d'un parell de nens, els quals afrontaran la realitat amb determinació i valentia. La natura abandona els homes, i la veritat, amb el que li estem fent, no m'estranya.

I qui s'atreveix a solucionar-ho?

La gent parla o calla, i en el fons, no es soluciona res. El mateix Amos Oz parlava a la BBC el 2002 sobre els covards, Leading Israeli author Amos Oz has said a partitioned Israel and Palestine could be peacefully created but for the "cowardly" leaders on both sides.

De la suma de símbols d'aquesta història em quedo amb aquells que fan apologia de la valentia raonada. Quasi millor afrontar i gestionar les realitats de la vida i menysprear les abstraccions mentals correctament polítiques que no porten a res.

No sé què he dit, però m'he quedat a gust.

I per cert, encantador títol de la novel.la!

Sobtadament, allà al bosc, en algun lloc profund, potser trobes allò que estaves buscant.

El diamant de Jerusalem, de Noah Gordon

Anys enrera, quan vaig llegir la trilogia d'en Noah Gordon, El Metge, Xaman i La Doctora Cole, vaig deixar pendent atacar dos o tres volums més del mateix autor. Recordo l'apassionada conversa amb el meu company Antonio Rosillo, allà a la fàbrica, tot discutint quin dels tres ens havia agradat més. Crec que vaig fer una gran amistat literària amb el Sr. Máquina, com li deia jo...

No obstant, el llibre que he consumit en tres dies ha estat El diamant de Jerusalem. He anat a parar aquí gràcies a l'embolcall temàtic del darrer Waipulectura sobre Amos Oz i la cultura jueva. De fet, no hi ha manera que trobem el dia idoni que ens vagi bé a tots plegats, una situació que està portant-me a la documentació més gran que mai he fet per a una sessió de de Waipulectura.

El diamant de Jerusalem és la novel.la ideal per a acalorats dies d'estiu. Tu t'asseus a la fresca a la Plaça del Rei, et demanes una orxata, vas passant pàgines i més pàgines i ni t'adones que t'acabes de carregar mig llibre.

La novel.la no és gran cosa, la veritat. M'ha recordat bastant l'estil del Gordon de les altres novel.les de metges, encara que ara canviem de professió i col.loquem un especialista en diamants. Òbviament, el protagonista és un jueu, el qual fa una espècie de viatge emocional a Israel, retroba els seus orígens i torna a la seva Nova York natal. Vaig trobar molt més xulos els llibres de la sèrie dels metges Cole, la veritat.

De tot plegat n'he extret un interessant aprenentatge: l'estat d'Israel té 6 milions d'habitants i als Estats Units viuen uns altres 6 milions de jueus. Dotze dels tretze milions de jueus són ciutadans d'Israel o són nord-americans, dos milions dels quals viuen a Nova York.

En resum, la meitat dels jueus són nord-americans i l'altra meitat són israelians. T'ho miris com t'ho miris, no és el mateix una cosa que l'altra. I no obstant, tots van a una...

La bicicleta de Sumji, d'Amos Oz

Properament farem Waipulectura XVII i agafarem les maletes intel.lectuals per a fer un espècie de viatge a Jerusalem del 1947. Aprofitant tot plegat, ahir vaig acabar d'escriure una Guia de Lectura de La bicicleta de Sumji, de l'escriptor israelià Amós Oz. No era la meva intenció, però quan vaig veure que per internet poca cosa s'hi podia trobar, vaig aprofitar la meva energia sense aturador i, vinga, ja tinc guia! No és res de l'altre món, però em fa il.lusió pensar que he fet alguna cosa mínimament creativa en aquest meravellós àmbit de la literatura.

Per tal de documentar-me bé, he repassat l'autobiografia de l'autor, Una historia de amor y oscuridad, on en un volum de 775 pàgines t'actualitzes i t'empapes a base de bé de la cultura, la història i de la religiositat de l'estat d'Israel durant el segle XX. Un llibre essencial si es vol entendre bé la història d'en Sumji i la seva transformació. També m'ha semblat fonamental la lectura de Mi querido Mijael, una altra obra brutal del mateix autor i que cito en un post anterior.

La bicicleta de Sumji és un llibre extraordinari, agredolç, de molta qualitat, recomable. He llegit alguna opinió on el titllen de senzillet, facilito, ... bé, és clar, està considerat un llibre pràcticament infantil. Potser tenen raó, sí, però un llibre que et parla del concepte filosòfic del canvi, de l'esperança com a recurs, de la supervivència com a objectiu, del descobriment de l'amor i els altres sentiments que amb ell et transformen com a ésser,... no sé, potser té un pam més de profunditat del que alguns es pensen.

La meva experiència amb La bicicleta de Sumji ha estat força positiva. El protagonista creix emocionalment rodejat en un món exterior aclaparant. La vida canvia, el món canvia, allò que avui és així demà és això...

...i anar fent i tornant a començar.

Ender's Game, d'Orson Scott Card

So the whole war is because we can't talk to each other
La novel.la de la complicitat amb el meu fill Hazael és El Joc d'Ender. Fa anys vàrem llegir tots dos aquesta fascinant història que encara fem servir per fer-la petar una mica. El record de tot plegat ha fet que retornés a aquest clàssic de la literatura de ciència ficció i, la veritat, val realment la pena repassar aquesta novel.la de quan en quan.
Em deia un alumne que la guerra existeix perquè hi ha molta gent en contra de la pau. Ara tenim una altra versió del perquè de la guerra: no podem parlar entre nosaltres...

Jo em pregunto, qui ens ho impedeix?

Però de veres volem parlar?

I ens escoltarem entre nosaltres?

"Individual human beings are all tools, that the others use to help us all survive."

A hores d'ara no és un descobriment que les persones som com peces d'un gran joc i que aquí el que val és sobreviure. Resulta interessant aquesta idea de l'Scott Card: els individus som tots eines que els altres utilitzen per a ajudar-nos a tots a sobreviure...

"There is no teacher but the enemy."

I que bona aquesta frase, la qual jo lliurement traduiria per No hi ha millor professor que l'enemic.

Un enemic que pot voler dir moltes coses.

Un enemic que t'espavila.

Un enemic que podria ser un mateix.
Un enemic amic?

Mi querido Mijael, d'Amos Oz

Ràpidament incloc en aquesta llista de lectures acalorades Mi querido Mijael, de l'autor israelià Amos Oz. Es tracta de la meva primera lectura no anglòfila d'aquest recull, però el tema s'hi escau i força.

La setmana vinent tenim Waipulectura XVII amb La bicicleta de Sumji i jo m'he recreat llegint una lectura del mateix autor que més o menys s'ubica al mateix lloc i a la la mateixa època, el protectorat britànic a Jerusalem durant el 1951.

Oz escriu la seva primera novel.la creant un personatge femení, escrivint en primera persona en nom d'una dona i fent un esclat de les seves emocions. Es tracta d'una novel.la de sentiments purs, depressius i inexplicables.

Jana escriu perquè les persones que estima han mort...

Jana no pot deixar de pensar, no pot dirigir la seva vida perquè la vida la dirigeix a ella. Jerusalem és un espai trist, d'una tristesa feixuga que acompanyarà la Jana en un viatge a través del seu imaginari i de la seva realitat. És el Jerusalem de Sumji, el de la bicicleta i el de Waipulectura XVII.

M'he anat de la bola, però aquesta ha estat una lectura insuportable. M'he trobat amb una lectura de sacrifici, no de plaer. Amos Oz m'ha obligat en aquest llibre a llegir entre línies, m'ha fet repetir paràgrafs sencers, m'ha volgut explicar en paraules els sentiments d'una dona israeliana dels anys 50..., però, Amos, home, com t'has atrevit a fer això en una primera novel.la el 1968 i quan just tenies 30 anys?

I jo, que volia documentar-me per a una altra lectura, m'he trobat amb una espantosa peça de literatura de la bona, d'aquelles que dius, ole xaval!

Sense and Sensibility, per Jane Austen

Estar a l'atur no m'agrada gens. No obstant això, potser que estant a l'atur sí que tens un pèl més de temps per a fer bogeries acadèmiques. Aquest cop he complert un petit somni intel.lectual: llegir-me Sense and Sensibility.

Quan era un estudiant universitari volia llegir-me tots els llibres possibles, especialment els clàssics. Amb el temps he creat una biblioteca espectacular de llibres clàssics que no he llegit mai.
Per a llegir Sense and Sensibility cal tenir energia i molta força de voluntat. Passes hores i amb prou feines has aclarit un capítol. Jane Austen només tenia 20 anys quan va acabar aquesta novel.la l'any 1795. Es diu ràpid, 1795, en aquells temps, sí,... aquells de la Revolució Francesa...

I ara faré la meva impresentable crítica sobre la novel.la.
En primer lloc m'ha sembla una història llarguíssima, eternament inabastable.
Destaco en segon lloc el retrat de l'alta societat anglesa de l'època en qüestió. Quina colla de miserables interessats i egoistes! El problema és que la novel.la de matrimonis no és el meu fort i menys la dels interessos econòmics.
Diuen els crítics que aquesta és una novel.la de passions humanes. Potser ho és, però jo sóc més sensible als patiments humans que no pas a les passions del m'estima o no m'estima.
També critiquen els grans crítics el final de la història. Aquesta sí que trobo que és una crítica impresentable. Si analitzes una mica la novel.la, la veritat és que no s'entén massa com s'acaben casant tots plegats.
Però què voleu que us digui, avui en dia tampoc s'entenen massa els casaments de molta gent...

The Uncommon Reader, d'Alan Bennett

The Uncommon Reader d'Alan Bennett l'he llegit en català, ja que l'Elena ens l'ha passat en la nostra llengua. De fet Carolina també se l'ha llegit i d'aquesta manera tots dos l'hem pogut aprofitar. Gràcies Elena.

Totes les crítiques que he vist per la blogosfera parlen bé d'aquesta història. Jo em quedo amb l'originalitat de l'argument, res més. No m'ha fet riure gens, la veritat, (la gent el troba divertit). Es veu que en Bennett és una espècie de crack mediàtic televisiu a UK i potser amb això ja n'hi ha prou per fer literatura còmica.

La cosa va del següent: la Reina d'Anglaterra es passa a la lectura i això provoca en ella una metamorfosi intel.lectual i humana que canvia la seva personalitat totalment.

El tema és original, sens dubte. Potser no hauria d'haver llegit les crítiques i les opinions de la resta de lectors mundials, ja que l'expectativa era una i el resultat ha estat un altre. No nego pas que la malaltia que pateix la senyora reina en forma de vici lector m'ha fet una certa gràcia. M'agrada la reacció dels súbdits, tots atemorits amb la nova perspectiva intel.lectual de la graciosa majestat, ara convertida en acadèmica majestat.

El llibre és curt i es deixa llegir (part d'ell el vaig llegir a la catedral de Tarragona mentre escoltava en Jordi Vergés tocar l'orgue!). Jo el recomano, això sí, si vols llegir una història original i amb la sana perspectiva que un arxifamós autor al seu país, tu no el coneixes de res.

Ark Angel, d'Anthony Horowitz

M'arriba una desagradable olor de crispetes per la finestra del menjador, pudor que em transporta al cinema d'avui en dia, el qual sembla que sense crispetes no és res. Sóc víctima d'un episodi de memòria involuntària? Tant se val, és tard i vol ploure.

Estic aquí per a parlar d'Ark Angel, la sisena aventura del xavalito Bond, Alex Rider Bond, la criatura invencible parida per l'anglès Anthony Horowitz. No puc negar que un James Bond adolescent és l'arrissament del rínxol de les aventures d'espies juvenils. Jo hi estic enganxat i, finalment, m'he fet petar els sis primers volums de la sèrie. Imagineu un nen de 14 anys hipervalent, agent involuntari de l' MI6 britànic, carregat de gadgets inversemblants i involucrat en les més sorprenents aventures. Això és Alex Rider, un heroi adolescent que menys allitar-se amb femelles de torn (probablement per qüestions d'edat) fa tot allò que s'espera d'un Bond.

Publicada la setena novel.la i esperant la vuitena, (els anys no passen pel protagonista), els anglesos ja han fet la primera pel.lícula i han convertit el Horowitz en milionari. No us perdeu la pàgina web de la sèrie, on podeu fer-vos cinc cèntims de què estic parlant.
Com he llegit en alguna banda, és molt més guai llegir les aventures d'un espia adolescent que no pas les fantasies d'un mag adolescent...

Hyde & Seek, d'Ian Rankin

Continua la meva anglofília literària amb una novel.la negra, Hide and Seek, d'Ian Rankin. A mi, això de novel.la negra em resulta graciós (és per distingir-ho de novel.la rosa?)

La víctima és aquest cop un jove escocès drogoaddicte i l'investigador i/o detectiu és l'Inspector Rebus. L'acció passa a Edinburgh, una magnífica ciutat escocesa de la qual en Rankin ens explica el seu color més fosc.

M'ha agradat especialment el joc de paraules del títol. No hauria d'explicar que en aquesta història la paraula hide, el nom Hyde i la novel.la d'Stevenson Dr. Jekyll and Mr. Hyde són la clau de tot plegat. Sóc un afeccionat als jocs de paraules si aquests estan ben creats. Quina pèrdua si has tingut de llegir una versió doblada d'aquesta novel.la, la veritat.

Ian Rankin s'ha convertit en un venedor de llibres de primer ordre. Només he llegit els dos primers volums de la sèrie Rebus i ja he decidit que m'agrada més en Mankell. En Rebus em resulta creïble, però el Wallander el trobo més autèntic. Si fa no fa, la figura del detectiu pringat es repeteix en les dues sèries, i jo, suposo que com molts simples mortals, m'hi identifico massa sovint. Potser aquesta és la clau dels seus èxits.

The Mysterious Affair at Styles

El segon llibre de les meves Lectures del Canvi (títol absurd que identifica la meva nova etapa de persona aturada) ha estat The Mysterious Affair at Styles, ni més ni menys que el primer llibre que va escriure Agatha Christie el 1920 i que va servir per presentar Hercule Poirot en societat.

Aquests dies d'ansietats menyspreables m'han portat cap al perfeccionament de l'anglès, o com a mínim cap a l'intent de fer-ho. Per aquest motiu he tirat d'audio book i d'Agatha Christie, perquè això em dóna la possibilitat de llegir, escoltar i sorprende'm en anglès.

No obstant, The Mysterious Affair at Styles no m'ha semblat tan espectacular com altres obres de la mateixa autora. Crec que ja he passat de la vintena dels llibres de la Christie llegits, i la meva expectativa del primer de tots era molt alta.

De fet, el que més m'ha agradat ha estat el títol. És com dir, El misteriós afer a Reus, un títol que aquí sorprendria una mica (la veritat), però que per algun motiu, suggereix d'allò més.
La víctima és la típica dona madureta carregada de calers, casada de nou amb un home molt més jove, el qual passarà a sospitós d'assassinat. Es sumen a l'elenc de candidats a assassí els dos fills ja granadets, la dona d'un dels fills, l'amiga de tota la vida i una joveneta virginal que no ha trencat mai un plat.

De totes maneres, destaco l'entrada en escena del Capità Hastings. He llegit per internet una genial descripció d'aquest personatge:
...But although Captain Hastings is a simple man, he is not a stupid one. He, like the reader, sees and hears exactly what Poirot sees and hears but – again like the reader – nearly always draws quite the wrong conclusion...
I plego, perquè sino em sortiria més llarg el post que el mateix llibre.

Començo de nou: Brighton Rock

Avui fa un mes que vaig firmar l'acomiadament. En tot aquest mes no he parat de fer coses, de fet massa coses i quasi sense dedicar temps a la lectura.
Portava setmanes pensant en els llibres que llegiria a partir del 4 d'abril de 2008. I durant un mes només he pogut acabar un: Brighton Rock, de Graham Greene.

Per què Brighton Rock?

Doncs no acostumo a llegir Literatura Anglesa en castellà, però aquest exemplar me'l va regalar Carolina i em va fer gràcia atacar-lo.

Conec Brighton, ja que allà va ser on vaig aprendre anglès ara fa una pila d'anys. Posteriorment he anat un munt de cops i he portat la família. L'escenari de l'obra, per tant, m'és absolutament familiar.

Per altra banda, sóc un anglòfil empedreït avesat a llegir literatura anglesa.

Què m'ha impressionat de Brighton Rock?

No puc negar que la història té punts forts que m'han colpit. (Jo aquí no penso fer literatura científica, sinó simplement vull recordar per a un futur allò que més m'ha impressionat d'aquest llibre). Deia que jo personalment destaco tres cosetes:

1) Un pessimista concepte de la Innocència que trobo encertadíssim.

2) El concepte del Bé i del Mal, encarnat en dos personatges que acaben unint-se.

Dios y el Diablo viviendo en el mismo sitio... y dándose la mano...

3) El camí cap el pitjor dels horrors...

(Aquest és el final. Crec que seria un dels millors finals de tots els llibres que he llegit abans. Realment és un final tan extraordinari que pot valer la pena haver-se tragat les 444 pàgines i arribar a un darrer paràgraf de 3 línies, on sens dubte un calfred et travessarà l'espinada de dalt a baix).

Què estic llegint ara?

Doncs, la veritat, no tinc ara ganes d'explicar perquè estic amb el primer llibre de l'Agatha Christie, The Mysterious Affair at Styles, ni amb l'autobigrafia de l'Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad, ni amb Ark Angel, la sisena part de les aventures d'Alex Rider de l'anglès Anthony Horowitz.
Quan acabi algun d'ells potser ho explico. Com a mínim hi pensaré.