Sempre he estat un seguidor de la literatura de Noah Gordon. De fet, no puc negar que sempre he estat un enstusiasta de Xaman, la segona part de la trilogia de El Metge i un detractor contundent de La Doctora Cole, la tercera part de la mateixa sèrie.Ara toca parlar de El Celler, la darrera de les seves novel.les publicades.
He passat pàgines com a mi m'agrada, ...una darrera l'altra en temps d'oci. He caminat amb el protagonista a través de les fileres de vinyes carregades de raïm; he tastat, fins i tot, el most, l'aroma i l'essència de la natura...
Em meravella el gran treball de documentació sobre els fets històrics (ni més ni menys que amb el suport del gran Pere Anguera), d'un període de la nostra història tan brutal i important com són les acaballes del S. XIX.
El Celler m'ha agradat. No obstant, comparteixo l'opinió d'altres reconeguts lectors que consideren que l'argument és poc consistent. Cert. Penso que aquest argument és un pretext.
No estem davant de la història de les nostres vides, ni de l'Òscar al millor guió original. Entenc aquest llibre més com una història d'amor, una declaració d'amor a un país (en paraules del propi autor), ...amor al país, a la terra, a una tradició cultural determinada de la qual jo, en formo part.
Jo pertanyo a aquesta realitat contextual tan petita, i en Gordon, afamat escriptor nord-americà, ha escrit una novel.la global que parla de la sang del raïm, de l'amor a la terra i de l'esforç col.lectiu per sobreviure sobre ella.
Bé, a l'espera de trobar-nos amb noves sensacions, deixem pas a la literatura, agraïm al bo d'en Noah el seu apreci per nosaltres i tirem pel dret, tot xerrant de llibres i torrant-nos amb l'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada