Ha costat una mica més del compte enllestir The Man Who Smiled, la quarta entrega de les novel.les de Henning Mankell que tenen a l'inspector Kurt Wallander com a protagonista.El primer que m'ha vingut al cap quan he acabat de llegir-la aquest matí al Capuccino de la Plaça de la Font ha estat: per on continua la festa? He buscat els volums que em queden i he reordenat el material. La bona notícia és que Sidetracked, el cinquè de la sèrie està per estrenar! Per tant, em serviré un segon plat del mateix.
Pel que fa a The Man Who Smiled, val a dir que em sento satisfet. Si Agatha Christie resol els crims amb més dosi d'intel.lecte que l'humà corrent, Mankell resol els casos amb procediment policial. La gràcia està en la mediocritat de l'investigador, un autèntic antiheroi depressiu que res té a veure amb Hercules Poirot. En Wallander m'agrada. És un tipus DN, un Don Nadie, ... vaja, com tothom! (gràcies Aleix per passar-me l'expressió)
The Man who Smiled és el títol de la novel.la i alhora la definició del criminal. Si fa no fa, aquest home que riu és el gran triomfador de la societat actual: l'empresari fred, metòdic, i fins i tot, carismàtic que es fa a sí mateix del no res i crea un imperi salvador. De fet, és el gran finacer que hem de venerar, ja que és gràcies a ell i a les seves creacions que podem alimentar els nostres fills.
Wallander, per una banda, i l'etern triomfador per l'altra, segueixen un full de ruta apassionant de poder intel.lectual. Tots dos saben prou bé les regles del joc: un, però, des de l'arena del circ i l'altre des de la llotja dels triomfadors. El destí és el mateix, però en Mankell ens dóna aquella satisfacció que tant se'ns nega a la realitat: la victòria del que neda pel fang, del que lluita frec a frec amb l'infortuni del dia a dia i que té com a premi final acabar passejant per la platja amb la consciència tranquil.la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada