Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...
Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada