El Oro de Esparta, de Clive Cussler

No sé si començo a cansar-me una mica, però sento que aquest llibre de Clive Cussler ja l'havia llegit abans. Com que aquest fet és impossible, doncs començo a sentir el feixuc pes de la reiteració. Original és la posada en escena, els enigmes que t'han de conduir al tresor, algun dels espais geogràfics, ...però la resta és "más de lo mismo". La lectura és la prevista: lleugereta, distreta i entretinguda. Els personatges protagonistes, el matrimoni Fargo són la versió Dirk Pitt emparellada i el dolent dolentot d'aquest episodi és calcadet als altres dolents dels altres llibres. La meva passió per les lectures de Clive Cussler està, doncs, en decliu, malgrat que encara tinc l'esperança de reviure-la. Em faig a mi mateix un avís de suspensió en relació al fet d'insistir amb aquest autor. Ve l'estiu, les opcions de lectura són amplíssimes i tampoc cal quedar-se amb un sol autor. El que sí queda clar és que les properes setmanes són extraordinàries pel gaudi de la lectura, i això faré. Deixaré aquesta segona lectura del matrimoni Fargo a la nevera i continuaré amb una altre del Dirk Pitt. Val a dir que aquest exemplar fou l'obsequi de Sant Jordi de la Sònia i que m'ha costat més temps del previst concloure'l. Suposo que el final de curs hi deu haver colaborat.

Coltan, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Reconec que he llegit Coltan de l'Alberto Vázquez-Figueroa perquè el vaig trobar a 5 euros a l'Eroski i jo sempre havia volgut llegir alguna cosa de l'espanyol que ha venut més llibres de la història. Aquesta dada la vaig trobar per internet i vés tu a saber. En tot cas, em vaig endinsar en una història peculiar on el marc de fons és aquest mineral bastant desconegut per l'opinió pública i que porta per nom Coltan, així, sense accent a la A. De fet he trobat també coltán, però en aquesta obra es parla de coltan. Bé, el cas és que aquest és un mineral d'extracció sanguinolenta, ja que les condicions dels miners que l'extreuen viuen i treballen en condicions miserables. No només són gent molt mal pagada, sinó que es veu que les mines de coltan generen i han generat multitud de conflictes violents en països africans.

En referència a l'obra aquesta, doncs molt bé: m'he entretingut i he après. La història desemmascara les vergonyes del món occidental i la seva economia sense escrúpols, primant sempre el benefici econòmic abans que altres coses. Les grans empreses desconeixedores del concepte ètic de la vida que s'han dedicat a rebentar les riqueses del continent africà en nom del capitalisme. La trama entretinguda i certament misteriosa m´ha deixat també un bon regust de boca. Bé, després de Tuareg, llegida fa una eternitat, el meu segon títol de Vázquez-Figueroa ha estat un encert.

Dragón, de Clive Cussler

Un altre Clive Cussler al sac, i, aquest cop, un dels grossos. Més de 650 pàgines després i diversos dies de lectura passejant per les contrades japoneses m'han dut a conèixer de primera mà com són realment les bombes nuclears. Ho dic perquè he aprofitat la trama per a documentar-me una mica sobre com eren aquestes bombes i per a esgarrifar-me una mica, si és possible, del seu poderós efecte destructiu. Penso que l'autor va establir una connexió entre Japó i l'energia nuclear i va anar al dret per a escriure Dragón. 

Reconec un cop més l'originalitat de la història dins dels paràmetres habituals dels llibres d'en Cussler. Els dolents dolentíssims són aquest cop els mafiosos japonesos de les altes finances, enriquits per l'economia del proteccionisme salvatge que caracteritzava l'economia japonesa. Utilitzant els condicionants característics de l'economia de mercat, els japonesos utilitzen el seu poderós imperi econòmic per literalment comprar espais financers propis dels nord-americans. Aquesta situació provoca un canvi en l'estructura política mundial que es veu afiançada pel xantatge que el dolentíssims japonesos fan al president dels Estats Units, mitjançant la distribució de cotxes bombes nuclears dispersats per tot el territori nord-americà. Una pel·lícula amb tots els seus ingredients, vaja... i al Dirk Pitt se li ha girat feina.

Estic, per tant, viciat en la novel·la d'aventures. 

Ética para Alicia, de Luis Racionero

Quan el meu estimat company Cesc Gonzàlez em va dir "et regalaré un llibre" no em pensava que m'estava fent un triple present. Per una banda hi ha el fet que et facin un regal i que aquest regal esdevingui un llibre. Per una altra, que la lectura sigui absolutament enriquidora i que valgui la pena el temps que hi dediques. Finalment, i com a tercer present, el llibre t'arriba amb la condició sine qua non de tornar-lo a regalar un cop llegit. Agraeixo el regal, he gaudit de la lectura i sento que deixar-lo anar cap a una altra persona és encara un motiu de satisfacció més gran. Per tant Cesc, rep una triple dosi de gratitud. El fet que Ética para Alicia sigui un compendi de temes de filosofia oriental requereix que la persona que el rebi tingui certa sensibilitat i disposició pel tema. Per sort, ja sé qui serà.

Pel que fa al llibre, val a dir que en Racionero em sorprèn un cop més. Després de llegir en el seu dia el mític Cercamón, vaig provar alguna coseta literària més (La sonrisa de la Gioconda, El Cráneo de Akenaton) però, sobretot, m'he afartat de llegir la seva corrosiva columna setmanal dels divendres a El Mundo Deportivo. El Rajador, com li diu el meu estimat amic Antoni Borreguero, destrossa viu cada setmana a Víctor Valdés, Zubizarreta i al Madrid entre d'altres. És curiós observar com aquest polifacètic escriptor treu la vena intel·lectual i escriu un llibre d'aquesta categoria després d'embogir amb el Barça. 

Realment el passeig que et convida a fer a través dels camins de la filosofia oriental t'obren els ulls i et fan desmitificar certs dels nostres mites occidentals. Racionero fa de compilador general del misticisme oriental i explica, en primera persona, la percepció que d'aquest en fa l'occidental educat en la nostra cultura judeo-cristiana. L'autor es decanta clarament per la filosofia del zen, del taoisme i de la sensibilitat espiritual oriental. En un moment en el qual pretenem fer híbrids espirituals, l'autor descriu clarament com orient i occident viuen realitats antagòniques i que, entre altres arguments força interessants, ni el racionalisme ni el culte a l'ego són el camí en l'evolució cap a la felicitat. En tot cas, deixem fluir el pensament i esperem que arribi a bon port.

Iceberg, de Clive Cussler

El millor d'aquest "Iceberg" és sens dubte trobar-me amb un dels primers llibres de Clive Cussler, concretament datat el 1975 i, per tant, una de les primeres històries de Dirk Pitt. Són prop de 40 anys els que ha dedicat aquest autor a crear un personatge, un temps que dóna realment per molt. De fet, ja he pogut comprovar com el primer Dirk Pitt és força diferent del de les darreres versions. I no només el personatge, sinó que també m'ha agradat com ha evolucionat l'autor en l'estil de la narració i en la complexitat de les trames. 

Iceberg és com una declaració d'intencions, la presentació d'un heroi i un sistema metodològic emmarcat en la novel·la d'aventures. Destaco la presència dels millors avenços tecnològics de l'època, en aquest cas em sembla apassionant com es viu el naixement de l'era dels ordinadors a finals del segle XX. Observo encuriosit que en les altres històries de Dirk Pitt també hi ha una forta presència dels darrers exemples de novetats tecnològiques. En aquesta novel·la els ordinadors creen angoixa davant de les possibilitats tan innovadores i il·limitades que presenten en el seu desenvolupament. Es nota un cert temor davant de les respostes dels ordinadors davant dels conflictes habituals, un fet que que em recorda molt la nostra actualitat.

Per altra banda, i pel que fa a la trama d'Iceberg, doncs penso que no té la intensitat de les novel·les més modernes, però ja es nota que en Cussler és realment un autor força original. Aquest cop és Islàndia el marc geogràfic i un vaixell sorprenentment encastat en un iceberg a la deriva. Un grup de milionaris aliats amb la capacitat analítica dels nous ordinadors arriben a la conclusió que pot acabar adquirint-se un continent, concretament Amèrica del Sud. En Dirk Pitt juga aquest estrany paper de membre de la NUMA, encara que en aquesta novel·la es diu INAM, un paper, com dic, que al mateix temps sembla realment el d'un membre de les forces especials dels Marines o del l'MI6. 

La conclusió és que seguiré amb en Cussler.

El complot de la media luna, de Clive Cussler

Estic en un moment de la meva vida que ja no m'importa si les novel·les són bones o dolentes, sinó si em distreuen o no. Per tant, llegir en Cussler és llegir una pel·lícula d'acció, probablement fluixeta, però altament entretinguda. Estic, doncs, enganxat a les històries de misteri, persecucions, certes dosis d'història i geografia i una altra part de geopolítica. Poques reflexions de caire emocional o psicològic, simplement aventures.

Aquest "complot"  es situa a Istambul i en Dirk Pitt ve acompanyat de la seva família, els seus fills bessons ja madurets, els quals participen com el pare en totes les peripècies. Realment aquesta trama no m'ha atrapat tant com les anteriors, però no es pot negar que no sigui original. De fet, són diverses trames que s'inicien a l'època romana, passen pels inicis del segle XX a Anglaterra i clouen a Istambul i Xipre, passant per Egipte i Jerusalem. De fet, una barreja de territoris i cultures totes entrelligades per un grup terrorista que juga l'estratègia de castigar als propis i passar la culpa als enemics. Com dic en una obra de teatre meva, aquest llibre segueix el principi maquiavèl·lic d'allò de llogar un drac, que elimini les donzelletes i que aconseguir així, la més diplomàtica de les victòries: en poc temps el príncep es convertirà en el rei abans d'hora perquè ell mateix aportarà la solució del problema. El problema és que els principis maquiavèl·lics es veuran col·lapsats per l'antídot del mal, en Dirk Pitt i els seus mètodes del tot inimaginables. 

El Imperio del Agua, de Clive Cussler

Com que estic en l'època Cussler, he decidit que llegiré Cussler fins que em cansi. De moment no em canso, de manera que 715 pàgines després d'aventures estressants, continuo pensant que aquesta literatura em distreu molt i en vull més. A part de la història habitual de persecucions i misteris, el llibre tracta sobre el tema de la immigració il·legal de ciutadans xinesos als Estats Units, en concret, i del món occidental, en general. Segons una hipòtesi que no sé d'on surt, el govern xinès ha decidit emprar els seus ciutadans com a mercaderia humana, convertint-los en elements inconscients de control dels països occidentals. La idea és portar tants conciutadans xinesos com es pugui a territoris forans, de manera que en el seu moment es creï un clima positiu envers Xina pertot arreu. Les potencies occidentals tindrien unes colònies de xinesos tan grans que ocuparien un espai determinant en les polítiques de cada país. Això posaria la Xina en el primer lloc de l'escalafó del poder mundial que busquen com a súper potència, tant a nivell econòmic com a cultural. Bé, el cas és que el famós Dirk Pitt i la seva NUMA s'encarregaran de desmanegar tota la conspiració del dolent dolentíssim magnat xinès i retornar la justícia al lloc que li pertoca. Tot plegat farcit amb una rocambolesca història d'un tresor perdut en un llac i la seva troballa i recuperació posterior. Uau... un munt d'hores de lectura entretinguda i realment útil en moments d'oci. I continuaré...

Imperio Perdido, de Clive Cussler

Ahir quan revisava la pàgina web oficial de Clive Cussler vaig llegir que l'autor deia que el seu propòsit és fer sentir al lector que els diners invertits en la compra del llibre han valgut la pena. Simplement té com a objectiu distreure i que t'ho passis bé. Em sembla molt lloable, poc literari, però sincerament molt efectiu. Sovint m'he dedicat a llegir més per auto-obligació que no pas per devoció. Lectures en anglès que a la llarga em resulten tedioses, però realment necessàries, molts cops han alentit la meva voracitat i, segons com, el meu gust per la lectura. Vivim l'esplendor de l'anglès i cal estar-hi amb ell al 100%, encara que penso que llegir en anglès resulta una mica esgotador. Feia temps que volia agafar una història en català o castellà i passar pàgines com un eixelebrat. Una  lectura d'aquelles de quan era jove...

Doncs en Cussler escriu per a gent amb aquest plantejament: història d'aventures passa pàgines total. I jo, delerós d'aquesta opció, he tirat pel dret i amb la directa posada m'he ventilat Imperio Perdido en un tres i no res. Resulta que existeix la possibilitat que la cultura asteca tingui el seu origen en terres indonèsies, un fet que ara per ara no m'interessava massa, però que m'ha semblat ben curiós. Un matrimoni nord-americà carregat de calers, en Sam i la Remi Fargo, formen un equip d'aventurers a la recerca de tresors i emocions. Un dolent, molt dolent els busca per tot arreu i sempre apareix quan menys t'ho esperes. Final feliç i la sensació del The End del final de la pel·lícula. 

Un mal llibre? No, de cap manera. Suposo que la literatura té dret a ser també una eina de distracció sense més ambicions.  I, de totes maneres, tot el tema dels asteques i la seva cultura resulta d'allò més interessant. Em resulta curiós la co-autoria d'aquesta sèrie dels Fargo amb un altre escriptor, en Grant Blackwood. Aquest fet deu ser la manera legal que deuen tenir els bestsellers de justificar la tasca realitzada pels en una altra època anomenats "negres" de la literatura. Posen el nom del Cussler en gran i el de l'altre en petit, com si es tractés d'una jerarquia. Ho entenc, però, en què es basa la relació entre els dos? En Cussler mana i l'altre va fent?   

La veritat és que seguiré llegint en Cussler i els seus col·legues mentre tingui ganes d'aventures, viatges i emocions fortes. I a passar-s'ho bé, que són dos dies.

How to be good, de Nick Hornby

How to be good de Nick Hornby és el meu primer llibre acabat de l'any 2015, encara que el portava començat des de l'estiu passat. Una història en plan irònic que em va atrapar de seguida, però que se'm va fer llarga i una mica tediosa al final. En destaco l'originalitat de la història en el sentit que voler convertir-se en una persona bona, estrictament "bona", és un objectiu lloable, però certament complicat. El fet de portar la bondat al seu extrem màxim no és un comportament tan positiu com hom es pot pensar, ja que resulta impossible "l'excel·lència" del bé. Aquesta obra explica la història d'un home que es proposa fer el bé de forma tan global, que a punt està de perdre-ho tot. La seva dona, testimoni involuntari de tota l'experiència de bondat del marit, és una dona de mitjana edat que es veu conduïda als despropòsits que aquest atac de santedat provoca. Com a mínim ens hem distret.

Inferno, de Dan Brown

La darrera de les lectures del 2014 és Inferno de Dan Brown. De fet era una lectura d'aquelles d'estiu, però es va quedar sorprenentment  enganxada a falta d'un centenar de pàgines, bàsicament a causa del relatiu interès que aquesta història em despertava. Després, val a dir, que el desenllaç m'ha semblat bastant millor del que em pensava i encara puc fer una valoració prou positiva. Destaco tres dels temes que en Dan Brown treu a relluir a Inferno: la sobrepoblació mundial, l'enginyeria genètica i la literatura dantesca. De la resta m'oblidaré i quan arribi la pel·lícula ja la veurem. No es pot negar que l'autor té imaginació i sap lligar el fet històric, el literari i Hollywood en una barreja intel·ligent, encara que, pel meu gust, estem davant d'un argument que em sona, poc original i certament, insubstancial. Em quedo amb la distracció lectora, les reflexions filosòfiques i la lectura en un anglès bastant assequible.  

August Heat, d'Andrea Camilleri

Bé doncs, August Heat d'Andrea Camilleri, un llibre comprat a l'estació de Fort William (Escòcia) el passat estiu, llegit pràcticament tot durant el mateix agost i acabat avui 21 de desembre després dels festivals de Nadal de l'escola. Fantàstica manera de practicar l'anglès endinsat en una història estiuenca envoltada de misteris i protagonitzada pel comissari Montalbano. Reconec que després de dos o tres mesos de parada tècnica he hagut de recuperar la memòria de forma urgent. Ha estat senzill, ja que la història no és especialment complicada i l'elenc de personatges no és gaire extens. Els paratges de la costa italiana desprenen realment calor i pura essència estival. El més interessant ha estat, sens dubte, l'estratègia per a caçar l'assassí i la seva suposada auto inculpació. La trama policial i la tasca d'investigació per a resoldre el cas són d'una simplicitat alarmant. Haig de reconèixer, però, que la reflexió final que realitza el mateix Montalbano i el desenllaç final de la història són impactants. 

Una verdad delicada, de John le Carré

Reconec que llegir John le Carré en castellà és com llegir Pérez Reverte en francès, però bé, vaig aconseguir aquest exemplar molt econòmic i vaig decidir tirar pel dret. Ja fa força dies que vaig acabar Una Verdad Delicada, el qual va acompanyar-me durant les meves caminates d'estiu per aquests camins de Déu. Ha coincidit que aquesta setmana hem anat al cinema a veure El hombre más buscado, la versió cinematogrpàfica de The Most Wanted Man, un altre llibre d'en Le Carré i que també tinc a mitges, a l'igual que mitja dotzena més. De vegades penso que seria bo anar acabant tot allò que un comença, a l'estil de "¡Acaba lo que has empezado!" i alleugerir una mica la tauleta de nit carregada de volums a mitges.

El cas és que Una Verdad Delicada és més que un llibre, és un exercici de reflexió moral que em va deixar trastocat i que va en l'estil del Le Carré ètic. La lectura se'm va fer pesada al començament, ja que col.locar totes les peces al tauler era un exercici de precisió lent i metòdic. Els personatges em semblaven arquetips correctes que havien de desenvolupar el seu paper en aquest sistema. Cadascú en el seu rol, professionals dels seus àmbit i executant ordres sense pensar en res més. El problema sorgeix quan sorgeix l'ètica, el preguntar-se si el que fem està ben fet. La conseqüència difereix segons l'individu i el seu concepte moral, car no tothom té els principis ètics en la mateixa alçada. De fet, estem parlant d'una novel.la, però com dic, em va resultar més un exercici de reflexió. No crec que es pugui fer una gran pel.lícula d'aquesta història, com s'ha fet amb The Most Wanted Man, el públic potser podríem trobar-la poc dinàmica. 

Joc de Trons. Cançó de Gel i de Foc 1, de George R.R. Martin

Què puc dir d'aquesta meravella de la literatura que no s'hagi dit ja? En George R.R. Martin m'ha regalat moments d'autèntic plaer literari, lentes lectures de reflexions i pensaments excepcionals. Per a mi estaríem davant d'una de les lectures de capçalera essencials en tota vida. No és només la història, és la descripció minuciosa de la naturalesa humana a l'estil shakespearià, el gran conglomerat de sentiments, valors, contradiccions i actituds particulars de l'ésser humà. Joc de Trons marca un punt i a part en la literatura, sens dubte aclaparada de títols comercials i intents de súper vendes. La lectura reflexiva de Cançó de Gel i de Foc aporta la necessària dosi de coneixement de la veritable naturalesa humana. Evidentment la creació d'una sèrie televisiva l'ha posat a l'aparador de la nostra societat, sovint poc autocrítica i crescuda per un afany d'intel.lectualisme decrèpit. Joc de Trons fa la nostra caricatura, ens etiqueta a la petita pantalla i ens disecciona en la novel.la. Som el que som i no en som conscients. Llegeix les novel.les de George Martin i busca la teva imatge en aquest recull extens i precís que és Joc de Trons.

The Girl who saved the King of Sweden, by Jonas Jonasson

Fa ja uns quants dies que vaig enllestir aquest llibre, a finals de juny crec que va ser. Bé, The girl who saved the King of Sweden de Jonas Jonasson és un dels títols de moda de l'actualitat i a mi, realment em feia gràcia llegir-lo. Només posar-m'hi vaig veure de seguida que em recordava massa l'estil de McCall Smith i els seus llibres de Botswana i la primera Agència de Detectius femenina. Al principi xales molt amb la fina ironia i el regust dolç de totes les situacions viscudes, fins a que arriba un moment que tant ensucrament empalaga. No puc negar de cap manera l'originalitat del llibre i dels seus personatges, una trama simpàtica i una lectura agradable. Algun dels temes em semblen brutals i molt ben gestionats, però com he dit abans, hi ha un nosequè de pedant que sovint em farta. 

El tiempo entre costuras

El darrer llibre que ha passat per les meves mans i per

les meves retines ha estat "El tiempo entre costuras". Un llibre de dones? Doncs, depèn de com es miri. Particularment a mi m'ho sembla, encara que no és el primer ni serà l'últim llibre "de dones" que llegiré en la meva vida. El cas és que hi havia una col·lecció de l'Ilustrum, la mare el tenia, i la veritat, llegir en castellà encara em resulta molt fàcil. Total, El tiempo entre costuras el vaig llegir durant l'inici de 2014 i em va deixar un peculiar sabor de boca. No puc dir que no m'agradés, especialment la primera part. Després em va avorrir una mica i tal dia serà estiu i farà un any. 

Però això dels "blogs" s'ho mira algú? De fet, no recordava ni la contrasenya per a entrar-hi. La gràcia serà algun dia, en un futur, (espero que molt llunyà) i el passat es posarà al meu nas i m'explicarà els llibres que llegia. De moment comencem l'estiu de 2014 amb aquella renovada sensació d'il·lusió que sempre va bé tenir.

El Navegante, de Clive Cussler

Necessitava una lectura senzilla per acompanyar les meves caminades i l'arribada de Clive Cussler a la meva vida representa el perfecte company de viatge. Una entretinguda història que m'introdueix en l'imaginari d'un autor del gènere d'aventures i que per necessitats intel·lectuals he volgut entendre a la primera sense fer esforços supletoris.  

El Inocente, de Michael Connelly

La casualitat em va portar a la lectura de El Inocente de Michael Connelly a finals de l'any 2013. No sabia molt bé on em posava quan vaig passar la primera pàgina d'aquest llibre i, poc a poc vaig anar enganxant-me amb entusiasme.
El que em va sorprendre en primer lloc va ser la narració en primera persona de tota la trama. Això fa que de seguida el lector simpatitzi amb la peculiar personalitat de Michael Haller, potser l'adequada per tal de desenvolupar-se bé en el món de les lleis i els judicis, però no pot obviar-se que es tracta d'un tarannà no mancat de tics egocèntrics i sentiments de superioritat. Un personatge aquest Michael Haller que t'atrapa i et fa sentir còmplice dels seus actes. Curiós.
El joc ètic entre allò moral o immoral de la llei, els embolics de les trames judicials i un sistema jurídic basat en qui la sap més llarga constitueix gran part del nus de la novel·la.
La veritat és que estic força satisfet d'aquesta lectura.

The Venetian Betrayal, by Steve Perry

Doncs vaig aclarint feineta en aquestes vacances del 2013 i ja tinc acabat The Venetian Betrayal, un llibre necessari per a àvids lectors d'intrigues modernes. Espies i espies dobles, política internacional ben embolicada i una bona dosi d'història antiga completen una entretinguda aventura literària escrita per l'autor nord-americà Steve Berry. És allò del passar-pàgines rapidet i voler saber com va evolucionant l'argument. Curiosament, el llibre de 545 pàgines en qüestió conté 95 capítols més aviat curts, que es diu ràpid, però que et dóna una idea de l'estructura general del volum i de la seva agilitat lectora. 

Petits episodis que van per feina, amb molt poca descripció dels elements i molta narració de fets. Particularment ja em va bé aquest sistema, especialment quan l'ansietat forma part de l'esperit de qui escriu aquestes ratlles. Com deia, tots aquests episodis configuren un entramat socio-polític localitzat a les antigues repúbliques soviètiques del centre d'Àsia, on la recerca de la tomba d'Alexandre el Gran ens portarà de retruc a un dels descobriments més importants de la història moderna: la troballa de la vacuna contra la SIDA. 
Tot plegat poc creïble, però realment distret. 

Com posar la tele i mirar una pel.lícula nord-americana (que ja està bé de quan en quan), amb molta acció i final feliç. 
The End.

Cincuenta Sombras de Grey, de E.L.James

Costa una mica parlar d'aquest llibre i evitar opinar sobre el sado masoquisme. Si Cincuenta sombras de Grey ha trencat tots els rècords de vendes a nivell mundial és que el seu contingut ha atrapat molts lectors, bàsicament lectores, d'arreu del món. I no crec que ho hagi fet pel seu pseudo romanticisme barat i simple més propi de la novel·la rosa, sinó pel peculiar curs d'iniciació al sado masoquisme al qual tot lector es troba inscrit d'immediat si va passant les pàgines d'aquesta història. El lector de Cincuenta sombras de Grey, ara convertit en estudiant de sado, també ha d'empassar-se més de 500 pàgines de reflexió de la protagonista principal... ufff... problemes mujeriles a tot drap que a un tio com jo li costa una mica de superar en aquest moment. Seré insensible!

Alguna cosa positiva hi he trobat: lectura àgil, platgera, d'una superficialitat espaterrant ideal per passar pàgines, i força original pel tema. Això darrer em sembla important: és una història que, si més no, és original. No crec que el món tingui gaires experts en sado... Però, malgrat això, jo em pregunto: per què aquest llibre dels 60 milions de còpies venudes m'ha deixat indiferent? Potser no és la novel·la per a mi, homenet àvid d'aventures literàries, espies britànics, recerques de tombes i algun que altre rotllo depressiu de veterà detectiu de la policia sueca. 
O potser és que no em calia un curset d'iniciació al sado, ves tu a saber...

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell
3. Cincuenta sombras de Grey, de E.L. James

Daniel, by Henning Mankell

De quan en quan et topes amb una petita obra d'art i dónes les gràcies a Déu o a l'atzar per la sort de la troballa. I penso que quelcom semblant m'ha succeït aquests dies amb la lectura de la magnífica i espectacular obra de Henning Mankell, Daniel, la qual m'ha deixat el cos baldat i el nivell de qualitat literari d'aquest estiu rebentat. Compaginava la lectura de Daniel amb les famoses Cincuenta Sombras de Grey, però ...què puc dir? El popular bestseller de la dècada competint casualment durant uns dies amb una història impactant, salpebrada de misteris i fregant de ben a prop el voraviu de les emocions més intenses. 

337 pàgines dividides en tres parts, un petit pròleg i un epíleg. En les dues pàgines del pròleg ens trobem la descripció d'una imatge terrible: una nena enterrada al fang amb símptomes d'haver mort violentament. Estem a Suècia a les acaballes del segles XIX...uf, poca cosa sabem els catalans del que es coïa en aquelles terres el 1878! 

Però el petit pròleg no ens diu res més. Simplement ens deixa amb l'ai al cor. Comença el llibre amb un viatge a l'Àfrica, una vivència i un retorn a Suècia. En lloc d'un insecte (que és el que es pretenia) portes a casa un peculiar souvenir: un nen negre. Una criatura estranya en un món blanc de neu i humans glaçats. Negre sobre blanc.

Els esdeveniments es succeeixen amb celeritat, sense presses, però sense pauses. Particularment ho he viscut com un procés de maduració ètic paral·lel al d'alguns dels personatges de l'obra. El lector ha d'anar assimilant el procés que viu el nen negre com si d'un altre investigador es tractés. Com s'adaptarà una criatura estranya en un món tan diferent al seu? Del desert del Kalahari al gel de Suècia en unes pàgines? Sembla complicat! 

I el millor de tot és que això no és una pel.li nord-americana en la qual ja t'imagines com acabarà tot, sinó que és una magnífica i espectacular obra de Henning Mankell. La qualitat està, doncs, assegurada.

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell

El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi

Amb certa il·lusió escric una ressenya d'un llibre tres anys després de la darrera vegada... realment això seria un bon  parèntesi literari! Bé, el cas és que ni recordava la manera d'entrar al bloc, ni sabia com havien evolucionat els blocs, ni res de res. Re-inicio, doncs, les meves opinions literàries amb El Caballero Invisible de Valerio Massimo Manfredi. 

D'entrada val a dir que vaig comprar aquest llibret per només 1 euro al mercadet dels diumenges de la Part Alta, pensant més en el bon negoci que havia fet que no pas en el llibre en sí. Una història que vaig llegir en dos passeigs: un dia de mar i un altre de muntanya, ...i és que són només 90 pàgines de cavallers templaris i de viatges a través de les muntanyes ibèriques. Poca plana per a tanta història, però precisa en l'argument i ambiciosa en el misteri. Un final sorprenent, algunes mencions històriques a la nostra llengua catalana i una narració en primera persona que crea força complicitat amb el lector són els punts forts que en destacaria.
La primera lectura de l'estiu 2013 ha estat doncs una novel·la històrica de l'italià Manfredi en terres castellanes, amb personatges catalans, protagonistes occitans i amb final gallec a Santiago de Compostela!
1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi