How to be good, de Nick Hornby

How to be good de Nick Hornby és el meu primer llibre acabat de l'any 2015, encara que el portava començat des de l'estiu passat. Una història en plan irònic que em va atrapar de seguida, però que se'm va fer llarga i una mica tediosa al final. En destaco l'originalitat de la història en el sentit que voler convertir-se en una persona bona, estrictament "bona", és un objectiu lloable, però certament complicat. El fet de portar la bondat al seu extrem màxim no és un comportament tan positiu com hom es pot pensar, ja que resulta impossible "l'excel·lència" del bé. Aquesta obra explica la història d'un home que es proposa fer el bé de forma tan global, que a punt està de perdre-ho tot. La seva dona, testimoni involuntari de tota l'experiència de bondat del marit, és una dona de mitjana edat que es veu conduïda als despropòsits que aquest atac de santedat provoca. Com a mínim ens hem distret.

Inferno, de Dan Brown

La darrera de les lectures del 2014 és Inferno de Dan Brown. De fet era una lectura d'aquelles d'estiu, però es va quedar sorprenentment  enganxada a falta d'un centenar de pàgines, bàsicament a causa del relatiu interès que aquesta història em despertava. Després, val a dir, que el desenllaç m'ha semblat bastant millor del que em pensava i encara puc fer una valoració prou positiva. Destaco tres dels temes que en Dan Brown treu a relluir a Inferno: la sobrepoblació mundial, l'enginyeria genètica i la literatura dantesca. De la resta m'oblidaré i quan arribi la pel·lícula ja la veurem. No es pot negar que l'autor té imaginació i sap lligar el fet històric, el literari i Hollywood en una barreja intel·ligent, encara que, pel meu gust, estem davant d'un argument que em sona, poc original i certament, insubstancial. Em quedo amb la distracció lectora, les reflexions filosòfiques i la lectura en un anglès bastant assequible.  

August Heat, d'Andrea Camilleri

Bé doncs, August Heat d'Andrea Camilleri, un llibre comprat a l'estació de Fort William (Escòcia) el passat estiu, llegit pràcticament tot durant el mateix agost i acabat avui 21 de desembre després dels festivals de Nadal de l'escola. Fantàstica manera de practicar l'anglès endinsat en una història estiuenca envoltada de misteris i protagonitzada pel comissari Montalbano. Reconec que després de dos o tres mesos de parada tècnica he hagut de recuperar la memòria de forma urgent. Ha estat senzill, ja que la història no és especialment complicada i l'elenc de personatges no és gaire extens. Els paratges de la costa italiana desprenen realment calor i pura essència estival. El més interessant ha estat, sens dubte, l'estratègia per a caçar l'assassí i la seva suposada auto inculpació. La trama policial i la tasca d'investigació per a resoldre el cas són d'una simplicitat alarmant. Haig de reconèixer, però, que la reflexió final que realitza el mateix Montalbano i el desenllaç final de la història són impactants. 

Una verdad delicada, de John le Carré

Reconec que llegir John le Carré en castellà és com llegir Pérez Reverte en francès, però bé, vaig aconseguir aquest exemplar molt econòmic i vaig decidir tirar pel dret. Ja fa força dies que vaig acabar Una Verdad Delicada, el qual va acompanyar-me durant les meves caminates d'estiu per aquests camins de Déu. Ha coincidit que aquesta setmana hem anat al cinema a veure El hombre más buscado, la versió cinematogrpàfica de The Most Wanted Man, un altre llibre d'en Le Carré i que també tinc a mitges, a l'igual que mitja dotzena més. De vegades penso que seria bo anar acabant tot allò que un comença, a l'estil de "¡Acaba lo que has empezado!" i alleugerir una mica la tauleta de nit carregada de volums a mitges.

El cas és que Una Verdad Delicada és més que un llibre, és un exercici de reflexió moral que em va deixar trastocat i que va en l'estil del Le Carré ètic. La lectura se'm va fer pesada al començament, ja que col.locar totes les peces al tauler era un exercici de precisió lent i metòdic. Els personatges em semblaven arquetips correctes que havien de desenvolupar el seu paper en aquest sistema. Cadascú en el seu rol, professionals dels seus àmbit i executant ordres sense pensar en res més. El problema sorgeix quan sorgeix l'ètica, el preguntar-se si el que fem està ben fet. La conseqüència difereix segons l'individu i el seu concepte moral, car no tothom té els principis ètics en la mateixa alçada. De fet, estem parlant d'una novel.la, però com dic, em va resultar més un exercici de reflexió. No crec que es pugui fer una gran pel.lícula d'aquesta història, com s'ha fet amb The Most Wanted Man, el públic potser podríem trobar-la poc dinàmica. 

Joc de Trons. Cançó de Gel i de Foc 1, de George R.R. Martin

Què puc dir d'aquesta meravella de la literatura que no s'hagi dit ja? En George R.R. Martin m'ha regalat moments d'autèntic plaer literari, lentes lectures de reflexions i pensaments excepcionals. Per a mi estaríem davant d'una de les lectures de capçalera essencials en tota vida. No és només la història, és la descripció minuciosa de la naturalesa humana a l'estil shakespearià, el gran conglomerat de sentiments, valors, contradiccions i actituds particulars de l'ésser humà. Joc de Trons marca un punt i a part en la literatura, sens dubte aclaparada de títols comercials i intents de súper vendes. La lectura reflexiva de Cançó de Gel i de Foc aporta la necessària dosi de coneixement de la veritable naturalesa humana. Evidentment la creació d'una sèrie televisiva l'ha posat a l'aparador de la nostra societat, sovint poc autocrítica i crescuda per un afany d'intel.lectualisme decrèpit. Joc de Trons fa la nostra caricatura, ens etiqueta a la petita pantalla i ens disecciona en la novel.la. Som el que som i no en som conscients. Llegeix les novel.les de George Martin i busca la teva imatge en aquest recull extens i precís que és Joc de Trons.

The Girl who saved the King of Sweden, by Jonas Jonasson

Fa ja uns quants dies que vaig enllestir aquest llibre, a finals de juny crec que va ser. Bé, The girl who saved the King of Sweden de Jonas Jonasson és un dels títols de moda de l'actualitat i a mi, realment em feia gràcia llegir-lo. Només posar-m'hi vaig veure de seguida que em recordava massa l'estil de McCall Smith i els seus llibres de Botswana i la primera Agència de Detectius femenina. Al principi xales molt amb la fina ironia i el regust dolç de totes les situacions viscudes, fins a que arriba un moment que tant ensucrament empalaga. No puc negar de cap manera l'originalitat del llibre i dels seus personatges, una trama simpàtica i una lectura agradable. Algun dels temes em semblen brutals i molt ben gestionats, però com he dit abans, hi ha un nosequè de pedant que sovint em farta. 

El tiempo entre costuras

El darrer llibre que ha passat per les meves mans i per

les meves retines ha estat "El tiempo entre costuras". Un llibre de dones? Doncs, depèn de com es miri. Particularment a mi m'ho sembla, encara que no és el primer ni serà l'últim llibre "de dones" que llegiré en la meva vida. El cas és que hi havia una col·lecció de l'Ilustrum, la mare el tenia, i la veritat, llegir en castellà encara em resulta molt fàcil. Total, El tiempo entre costuras el vaig llegir durant l'inici de 2014 i em va deixar un peculiar sabor de boca. No puc dir que no m'agradés, especialment la primera part. Després em va avorrir una mica i tal dia serà estiu i farà un any. 

Però això dels "blogs" s'ho mira algú? De fet, no recordava ni la contrasenya per a entrar-hi. La gràcia serà algun dia, en un futur, (espero que molt llunyà) i el passat es posarà al meu nas i m'explicarà els llibres que llegia. De moment comencem l'estiu de 2014 amb aquella renovada sensació d'il·lusió que sempre va bé tenir.

El Navegante, de Clive Cussler

Necessitava una lectura senzilla per acompanyar les meves caminades i l'arribada de Clive Cussler a la meva vida representa el perfecte company de viatge. Una entretinguda història que m'introdueix en l'imaginari d'un autor del gènere d'aventures i que per necessitats intel·lectuals he volgut entendre a la primera sense fer esforços supletoris.  

El Inocente, de Michael Connelly

La casualitat em va portar a la lectura de El Inocente de Michael Connelly a finals de l'any 2013. No sabia molt bé on em posava quan vaig passar la primera pàgina d'aquest llibre i, poc a poc vaig anar enganxant-me amb entusiasme.
El que em va sorprendre en primer lloc va ser la narració en primera persona de tota la trama. Això fa que de seguida el lector simpatitzi amb la peculiar personalitat de Michael Haller, potser l'adequada per tal de desenvolupar-se bé en el món de les lleis i els judicis, però no pot obviar-se que es tracta d'un tarannà no mancat de tics egocèntrics i sentiments de superioritat. Un personatge aquest Michael Haller que t'atrapa i et fa sentir còmplice dels seus actes. Curiós.
El joc ètic entre allò moral o immoral de la llei, els embolics de les trames judicials i un sistema jurídic basat en qui la sap més llarga constitueix gran part del nus de la novel·la.
La veritat és que estic força satisfet d'aquesta lectura.

The Venetian Betrayal, by Steve Perry

Doncs vaig aclarint feineta en aquestes vacances del 2013 i ja tinc acabat The Venetian Betrayal, un llibre necessari per a àvids lectors d'intrigues modernes. Espies i espies dobles, política internacional ben embolicada i una bona dosi d'història antiga completen una entretinguda aventura literària escrita per l'autor nord-americà Steve Berry. És allò del passar-pàgines rapidet i voler saber com va evolucionant l'argument. Curiosament, el llibre de 545 pàgines en qüestió conté 95 capítols més aviat curts, que es diu ràpid, però que et dóna una idea de l'estructura general del volum i de la seva agilitat lectora. 

Petits episodis que van per feina, amb molt poca descripció dels elements i molta narració de fets. Particularment ja em va bé aquest sistema, especialment quan l'ansietat forma part de l'esperit de qui escriu aquestes ratlles. Com deia, tots aquests episodis configuren un entramat socio-polític localitzat a les antigues repúbliques soviètiques del centre d'Àsia, on la recerca de la tomba d'Alexandre el Gran ens portarà de retruc a un dels descobriments més importants de la història moderna: la troballa de la vacuna contra la SIDA. 
Tot plegat poc creïble, però realment distret. 

Com posar la tele i mirar una pel.lícula nord-americana (que ja està bé de quan en quan), amb molta acció i final feliç. 
The End.

Cincuenta Sombras de Grey, de E.L.James

Costa una mica parlar d'aquest llibre i evitar opinar sobre el sado masoquisme. Si Cincuenta sombras de Grey ha trencat tots els rècords de vendes a nivell mundial és que el seu contingut ha atrapat molts lectors, bàsicament lectores, d'arreu del món. I no crec que ho hagi fet pel seu pseudo romanticisme barat i simple més propi de la novel·la rosa, sinó pel peculiar curs d'iniciació al sado masoquisme al qual tot lector es troba inscrit d'immediat si va passant les pàgines d'aquesta història. El lector de Cincuenta sombras de Grey, ara convertit en estudiant de sado, també ha d'empassar-se més de 500 pàgines de reflexió de la protagonista principal... ufff... problemes mujeriles a tot drap que a un tio com jo li costa una mica de superar en aquest moment. Seré insensible!

Alguna cosa positiva hi he trobat: lectura àgil, platgera, d'una superficialitat espaterrant ideal per passar pàgines, i força original pel tema. Això darrer em sembla important: és una història que, si més no, és original. No crec que el món tingui gaires experts en sado... Però, malgrat això, jo em pregunto: per què aquest llibre dels 60 milions de còpies venudes m'ha deixat indiferent? Potser no és la novel·la per a mi, homenet àvid d'aventures literàries, espies britànics, recerques de tombes i algun que altre rotllo depressiu de veterà detectiu de la policia sueca. 
O potser és que no em calia un curset d'iniciació al sado, ves tu a saber...

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell
3. Cincuenta sombras de Grey, de E.L. James

Daniel, by Henning Mankell

De quan en quan et topes amb una petita obra d'art i dónes les gràcies a Déu o a l'atzar per la sort de la troballa. I penso que quelcom semblant m'ha succeït aquests dies amb la lectura de la magnífica i espectacular obra de Henning Mankell, Daniel, la qual m'ha deixat el cos baldat i el nivell de qualitat literari d'aquest estiu rebentat. Compaginava la lectura de Daniel amb les famoses Cincuenta Sombras de Grey, però ...què puc dir? El popular bestseller de la dècada competint casualment durant uns dies amb una història impactant, salpebrada de misteris i fregant de ben a prop el voraviu de les emocions més intenses. 

337 pàgines dividides en tres parts, un petit pròleg i un epíleg. En les dues pàgines del pròleg ens trobem la descripció d'una imatge terrible: una nena enterrada al fang amb símptomes d'haver mort violentament. Estem a Suècia a les acaballes del segles XIX...uf, poca cosa sabem els catalans del que es coïa en aquelles terres el 1878! 

Però el petit pròleg no ens diu res més. Simplement ens deixa amb l'ai al cor. Comença el llibre amb un viatge a l'Àfrica, una vivència i un retorn a Suècia. En lloc d'un insecte (que és el que es pretenia) portes a casa un peculiar souvenir: un nen negre. Una criatura estranya en un món blanc de neu i humans glaçats. Negre sobre blanc.

Els esdeveniments es succeeixen amb celeritat, sense presses, però sense pauses. Particularment ho he viscut com un procés de maduració ètic paral·lel al d'alguns dels personatges de l'obra. El lector ha d'anar assimilant el procés que viu el nen negre com si d'un altre investigador es tractés. Com s'adaptarà una criatura estranya en un món tan diferent al seu? Del desert del Kalahari al gel de Suècia en unes pàgines? Sembla complicat! 

I el millor de tot és que això no és una pel.li nord-americana en la qual ja t'imagines com acabarà tot, sinó que és una magnífica i espectacular obra de Henning Mankell. La qualitat està, doncs, assegurada.

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell

El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi

Amb certa il·lusió escric una ressenya d'un llibre tres anys després de la darrera vegada... realment això seria un bon  parèntesi literari! Bé, el cas és que ni recordava la manera d'entrar al bloc, ni sabia com havien evolucionat els blocs, ni res de res. Re-inicio, doncs, les meves opinions literàries amb El Caballero Invisible de Valerio Massimo Manfredi. 

D'entrada val a dir que vaig comprar aquest llibret per només 1 euro al mercadet dels diumenges de la Part Alta, pensant més en el bon negoci que havia fet que no pas en el llibre en sí. Una història que vaig llegir en dos passeigs: un dia de mar i un altre de muntanya, ...i és que són només 90 pàgines de cavallers templaris i de viatges a través de les muntanyes ibèriques. Poca plana per a tanta història, però precisa en l'argument i ambiciosa en el misteri. Un final sorprenent, algunes mencions històriques a la nostra llengua catalana i una narració en primera persona que crea força complicitat amb el lector són els punts forts que en destacaria.
La primera lectura de l'estiu 2013 ha estat doncs una novel·la històrica de l'italià Manfredi en terres castellanes, amb personatges catalans, protagonistes occitans i amb final gallec a Santiago de Compostela!
1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi

Estiu 2013

2013, estiu... quantes coses han passat en els darrers tres anys. De fet les lectures s'hi han ressentit molt... Però les coses no duren per sempre i retorno als meus llibres, i... per què no? A Waipulectura. No havia tocat un llibre des de setembre de 2010. Algun intent amb alguna compra santjordiana, però ni això. He tornat amb ganes i durant el mes de maig 2013 he enllestit Abducción de Robin Cook; La Cara Amarga de la Iglesia, d'Àngel Font i El Navegante, de Clive Cussler. De 0 a 1107 pàgines... i amb ganes de seguir! És curiós el fet que ni recordo com es fa una entrada en un bloc!

Estiu 2010

1. Una pantera en el sótano, d'Amos Oz
2. A most wanted man, de John Le Carré
3. La Biblia de Barro, de Julia Navarro
4. El Rabino, de Noah Gordon
5. Chase, de Dean Koontz
6. Unto Death, d'Amos Oz
7. The Reader, de Bernhard Schlink
8.The Lost Symbol, de Dan Brown
9. When the lion feeds, de Wilburn Smith

9. When the lion feeds, de Wilburn Smith

Acaba l'estiu 2010 i aquest any ho lamento especialment.

9 llibres!

Unes 4.000 pàgines en una mica més de dos mesos.

Ara toca la feina, els estudis i el no tenir temps per llegir. Llàstima.

En tot cas, ha acabat l'estiu i ho he fet amb la primera de les històries de Wilbur Smith, When the lion feeds. Feia temps que anava darrere la sèrie dels Courtneys, una saga familiar de la qual fa 40 anys que brollen històries. Haig de reconèixer que m'ha encantat el llibre, ja que, val a dir, l'atmosfera és del tot original per a mi: l'Àfrica de finals del segle XIX. La sèrie continua, però emtemo que no podré seguir-la massa.

Només del títol ja es pot treure petroli. Quan el lleó s'alimenta, sempre hi ha una víctima, un que ha mort. El rei de la selva no té la culpa de la mort de la presa. Així és la vida de Sean, el protagonista de la història, l'altre rei de la selva. Pot anar en contra de la seva natura i no fer mal als altres? El lleó podria deixar de matar, però deixaria de ser el lleó i, per tant, el rei deixaria de ser rei. La història gira al voltant d'aquesta idea i et fa sentir remordiments com a lector. El protagonista és un home que avança per la vida fent mal a aquells que més estima. Sempre recapacita i resol el malentès, però fa tard. Així perdrà la família, el seu millor amic i, finalment, la seva dona. És un llibre tràgic, real i una mica exagerat, però t'atrapa.

8. The Lost Symbol, de Dan Brown

Brighton. 9 d'agost de 2010.

Quants records em porta Brighton...

Bé, entre mans porto el darrer Dan Brown, El Símbol Perdut. Robert Langdom ataca de nou amb els seus superpoders d'heroi arqueològic. Si aquest home vingués a Tarragona, el tio descubriria d'immediat un codi hipersecret de la catedral metropolitana i primada que ens portaria a una secta enigmàtica supersecreta de romans, els quals encara conserven una peça ultrapoderosa que ens salvarà a tots en una propera dimensió. Però no, el tio no vindrà a Tarragona, no té temps. Resulta que està a Washington buscant la manera de trobar tots els secrets dels maçons i les seves piràmides inconcluses de poders. Carai el Langdom, quin home més actiu...

Bé, una bona lectura d'estiu, per què negar-ho! Passes les pàgines, t'assabentes de particularitats maçones i et distreus. Què més vols? I a més, en aquesta surt el Tom Hanks!

7. The Reader, de Bernhard Schlink

La veritat és que no anava a llegir The Reader, però a Anglaterra sembla que de vegades els llibres els regalin. Com a mínim aquest el venien a 2 Pounds... La qüestió és que ja en el seu moment vàrem fer el debat de la pel.lícula amb el grup del Waipulectura, i tenia ganes de llegir alguna cosa més original. Un cop més, però, la literatura supera el cinema. El llibre de l'Schlink deixa en evidència la pel.lícula!

El problema habitual de veure el film abans de llegir-te un llibre és que no t'imagines els personatges, ja saps qui són... Tota l'estona tenia la Kate Winslet al cervell. Però bé, què hi farem!

6. Unto Death, d'Amos Oz

Continuant amb el que deia sobre la literatura hebrea, la política i el judaisme, jo sóc una persona de costums particulars. Unto death és el vuitè llibre d'Amos Oz que llegeixo, el segon d'aquest estiu. Es tracta d'un volum doble, on dues històries tenen la mort com a protagonista. Uf, la mort com a personatge principal! No està malament la idea, però no és el meu tòpic preferit.

La primera és una història de caire medieval, Crusade. El prenc com una reivindicació històrica sobre la criminal persecució del judaisme al llarg de la història, especialment a l'Edat Mitjana i per part dels cristians. En nom de les religions, l'ésser humà justifica tot tipus de carnisseries. Curiosament totes les religions tenen en comú en la seva essència l'amor als altres... anem bé.

Pel que fa a la segona història Late Love, tenim a les mans un passeig en solitari cap a la mort, el comiat a una vida. La mort com a fi a la quotidianitat, el fet de reconèixer-ho en primera persona. És un moment d'extrema contundència a la vida, el saber que s'acosta el teu final... dóna mal rotllo, però és un tema que existeix. L'Oz és valent i com sempre, toca el voraviu.

5. Chase, de Dean Koontz

El primer dels llibres que em vaig comprar a Anglaterra durant aquestes vacances va ser Chase, de Dean Koontz. Em va costar 2 Pounds i la compra va ser a Greenwich, en una bookshoop d'aquelles amb preus ajustadets. Va ser el primer dia de l'estada i, aquella mateixa nit, a l'hotel, ja passava pàgines. Anys anteriors ja havia vist que Dean Koontz era bastant conegut a Anglaterra. No era una mala idea, a més a més, sent aquest llibre el primer que va escriure en Koontz.

Un crim. Una novel.la que ells en diuen Crime. Un mort, un testimoni, un antiheroi (heroi en el fons), una policia poc fiable, i allò típic del no, a la policia no hi podem anar. Una història curta, ràpida, entretinguda i pel.liculera. El dolent del film el vaig trobar lamentable. El millor, una lectura en anglès prou senzilla i útil pel moment.

4. El Rabino, de Noah Gordon

Començo a estar una mica fart que es barregi cultura jueva amb la política de l'estat d'Israel. Jo sóc un simple català i un apassionat de la cultura hebraica, no cal fer més reflexions. Per tant, vaig a la meva i quasi que acabo la totalitat dels llibres del Noah Gordon.

El Rabino és com El Metge però enlloc de medicina parla de judaisme. Una història que gira al voltant d'una família, uns afers més o menys típics i uns salts cronològics en el temps. A simple vista, la cosa no mata. Però jo estava buscant passar pàgines amb alegria i gaudir al màxim amb una temàtica que m'entretingués. I amb El Rabino tenia els ingredients adequats i, per tant, mitja feina feta. Finalment, cal dir que el llibre em va agradar i que l'objectiu es va assolir. El problema és que en el fons el vaig trobar poc original, no sé, com si li faltés alguna cosa que digui: carai, aquest llibre no l'oblidaré...