3. La Biblia de Barro

Aquests dies he llegit moltes opinions sobre La Biblia de Barro de Julia Navarro. Algunes m'han semblat bé, altres massa acadèmiques i la major part innecessàries. El millor és fer una opinió personal sense més ànims que escriure un recordatori sobre les teves sensacions immediates i poder-ho llegir un altre dia del futur. Així quan et preguntin pel llibre tires de waipulectura i apa.

Bé, anem al gra. La lectura de La Biblia de Barro ha estat prou plaerosa. De veritat que ho he passat molt bé i ara trobo a faltar passar aquelles pàgines. És la perfecta lectura de tipus estival, de prendre la fresca acompanyat d'aventures arqueològiques amb bons i dolents. Molts personatges i moltes situacions embolicades fan una trama entretinguda que val la pena anar descobrint. I de pas llegeixo en castellà, que sempre va bé anar mantenint fresqueta la llengua d'en Cervantes...

2. A Most Wanted Man (John Le Carré)

Comença l'estiu i arriba el lleure lector. He començat amb un dels llibres pendents de l'any, A most wanted man, (L'home més buscat), del rei del gènere de l'espionatge John Le Carré.

Les novel.les d'espies no passen mai de moda. El millor és que en Le Carré s'ha adaptat a cada època i a cada problemàtica, mullant-se i prenent partit. En el seu moment fou la Unió Soviètica, després Panamà, la indústria farmacèutica,... i en aquest cas, ens endinsem en l'arenós territori del terrorisme islàmic i com occident gestiona la seva estratègia per a fer-li front.

M'agrada Le Carré, però sempre trobo que li falta una mica d'emoció. Ja coincidíem en això amb el meu vell amic Antoni, però sempre caic en la temptació de llegir-ne un altre. Es veu que el proper octubre sortirà a la llum Our kind of traitor, ja veurem què passa.

1. Una pantera en el sótano (Amos Oz)

Estimar l'adversari no converteix l'adversari en un amic.

O sí que ho fa?

En tot cas, no és una mala idea trobar punts de contacte i treballar a partir d'ells.

El protagonista de Una pantera en el sótano i el seu antagonista/amic creen un vincle humà que va més enllà del seu context històric. Ells ens volen enemics, però nosaltres hem trobat la manera de coexistir i, fins i tot, de necessitar-nos mútuament.

Confraternitzar amb l'enemic?

Batua l'olla? Traició!

És una sort poder llegir Amos Oz un cop i un altre. Cada novel.la d'aquest home aporta la quantitat necessària de sentit comú que sempre cal per fer bona la frase del nostre estimat Aquiles Nazoa i del seu credo:

Creo en la amistad como el invento más bello del hombre.

Però, com ho gestiona tot plegat Una Pantera en el sótano?

¿Qué es la traición? ¿A qué sabe? ¿Quién es un traidor? ¿Por qué se traiciona? ¿Quién dice que amar a alguien es traicionar? ¿Cómo no traicionar a nadie, ni siquiera a uno mismo?, son algunas de las preguntas que se plantea el lector de Una pantera en el sótano, en donde el Premio Israel de Literatura 1998, Amos Oz, recrea a su estilo un Jerusalén invadido por el ejército británico.

Por Karla B. García

— Una Pantera en el sótano parece una contestación bastante aguda, a propósito, a esos grupos tan radicales que existen en su país. Quizá le acusan de traición porque usted defiende un Estado en el que los árabes y los palestinos puedan y vivan en paz...
—En la novela Una Pantera en el sótano, Profi tiene más de un enemigo. Sus mejores amigos, sus socios en el grupo clandestino imaginario, también se convierten en sus enemigos. Su padre es un enemigo. Sus profesores... Él pasa por todo el ciclo de la traición, porque cuando entabla amistad con el sargento británico se convierte en un traidor para sus amigos chovinistas. Luego, cuando se enamora de la chica y le revela todo, traiciona a su amigo británico. Para después terminar traicionando a la chica cuando cuenta a sus padres la visita nocturna que recibe ésta cuando se queda a cuidarlo una noche. El chico pasa por todo el ciclo. Lo único que permanece inalterable es su amor hacia las palabras. Profi descubrirá que su patria es la lengua, y su razón de ser queda en las palabras con las que juega. El sentido del humor es una traición porque te ríes de cosas que otros toman muy en serio. Pero es una traición redentora porque el humor es un antídoto contra el fanatismo. © Yolanda Delgado Batista 1998. Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid

Estiu 2010

Començo l'estiu 2010 i m'ha vingut al cap tornar de nou al meu bloc de llibres.
És curiós que després de tot un any aclaparador de feina, el meu únic pensament és tornar al bloc de llibres i a les lectures estivals. Em fa gràcia bàsicament pel fet que ja és el quart estiu que tinc la mateixa idea.
Nous llibres i la mateixa calor.
L'estiu és l'època de posar-se al dia amb les lectures pendents.
Comencem!

Buzón de tiempo, de Mario Benedetti

Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).

Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...

Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.

Cicatriz, de Juan Carlos Sosa Azpúrua

El millor de tenir un blog personal de llibres, independent i lliure és que sempre pots dir el que penses, ja que no estàs lligat a res més que la teva consciència. Ho dic, perquè el fet de llegir autors veneçolans actuals compromesos políticament és un perill acadèmic. Per sort o per desgràcia, darrerament estic bastant allunyat de la realitat d'aquell país i puc permetre'm certes llicències com opinar sobre un llibre simplement per la seva qualitat literària o gust personal.

Cicatriz de Sosa Azpúrua és un llibre com a mínim interessant. Històries paral.leles entrelligades cap a un desenllaç comú és un recurs que m'agrada, no ho puc negar. He disfrutat moltíssim també amb els veneçolanismes prototípics, lingüístics i culturals propis de la societat del país.

M'ha sorprès la peculiar intriga de l'argument: una història d'espionatge entre la KGB, la CIA, la política i els manipuladors del poder econòmic mundial, tot barrejat i amanit amb tocs caribenys.

Els personatges principals representen la perfecció absoluta, pel meu gust, són com caricatures de la realitat. El mateix autor et diu que res és el que sembla... cert, els seus personatges són hel.lenístics, perfectes com a bons o com a dolents. Les dones en general són guapíssimes, voluptuoses i extremes. El personatge de la novel.la europea és més recargolat, més gris, més proper.

En tot cas, una lectura original, un pas endavant.

The ABC Murders, d'Agatha Christie

Quina és la millor lectura que es pot fer d'un clàssic com The ABC Murders d'Agatha Christie? La resposta és senzilla: llegir-lo a Londres! L'acció fictícia s'esdevé a Londres mentres la teva realitat vacacional s'està prenent una pint al bell mig de la ficció. Això és immillorable...

Quan et penses que els nord-americans es van inventar tota la parafernàlia dels assassins en sèrie, resulta que la gran Dama de les Lletres de l'Imperi Britànic ja va fer, el 1936, una història d'aquest estil. M'agrada competir amb en Poirot i tractar d'esbrinar abans que ell l'assassí. Generalment ni m'hi apropo, però en aquest cas la cosa ha estat diferent: les meves sensacions eren encertades! Interpreto que em va ajudar força l'entorn i la dosi energètica de cibada subministrada al Mabel's Tavern. Bé, en tot cas, The ABC Murders és un bon entreteniment. Això sí, si l'has de llegir, millor al Mabel's, Bloomsbury, London!

The Man Who Smiled, de Henning Mankell

Ha costat una mica més del compte enllestir The Man Who Smiled, la quarta entrega de les novel.les de Henning Mankell que tenen a l'inspector Kurt Wallander com a protagonista.

El primer que m'ha vingut al cap quan he acabat de llegir-la aquest matí al Capuccino de la Plaça de la Font ha estat: per on continua la festa? He buscat els volums que em queden i he reordenat el material. La bona notícia és que Sidetracked, el cinquè de la sèrie està per estrenar! Per tant, em serviré un segon plat del mateix.


Pel que fa a The Man Who Smiled, val a dir que em sento satisfet. Si Agatha Christie resol els crims amb més dosi d'intel.lecte que l'humà corrent, Mankell resol els casos amb procediment policial. La gràcia està en la mediocritat de l'investigador, un autèntic antiheroi depressiu que res té a veure amb Hercules Poirot. En Wallander m'agrada. És un tipus DN, un Don Nadie, ... vaja, com tothom! (gràcies Aleix per passar-me l'expressió)

The Man who Smiled és el títol de la novel.la i alhora la definició del criminal. Si fa no fa, aquest home que riu és el gran triomfador de la societat actual: l'empresari fred, metòdic, i fins i tot, carismàtic que es fa a sí mateix del no res i crea un imperi salvador. De fet, és el gran finacer que hem de venerar, ja que és gràcies a ell i a les seves creacions que podem alimentar els nostres fills.

Wallander, per una banda, i l'etern triomfador per l'altra, segueixen un full de ruta apassionant de poder intel.lectual. Tots dos saben prou bé les regles del joc: un, però, des de l'arena del circ i l'altre des de la llotja dels triomfadors. El destí és el mateix, però en Mankell ens dóna aquella satisfacció que tant se'ns nega a la realitat: la victòria del que neda pel fang, del que lluita frec a frec amb l'infortuni del dia a dia i que té com a premi final acabar passejant per la platja amb la consciència tranquil.la.

El Celler, de Noah Gordon

Sempre he estat un seguidor de la literatura de Noah Gordon. De fet, no puc negar que sempre he estat un enstusiasta de Xaman, la segona part de la trilogia de El Metge i un detractor contundent de La Doctora Cole, la tercera part de la mateixa sèrie.

Ara toca parlar de El Celler, la darrera de les seves novel.les publicades.

He passat pàgines com a mi m'agrada, ...una darrera l'altra en temps d'oci. He caminat amb el protagonista a través de les fileres de vinyes carregades de raïm; he tastat, fins i tot, el most, l'aroma i l'essència de la natura...

Em meravella el gran treball de documentació sobre els fets històrics (ni més ni menys que amb el suport del gran Pere Anguera), d'un període de la nostra història tan brutal i important com són les acaballes del S. XIX.

El Celler m'ha agradat. No obstant, comparteixo l'opinió d'altres reconeguts lectors que consideren que l'argument és poc consistent. Cert. Penso que aquest argument és un pretext.

No estem davant de la història de les nostres vides, ni de l'Òscar al millor guió original. Entenc aquest llibre més com una història d'amor, una declaració d'amor a un país (en paraules del propi autor), ...amor al país, a la terra, a una tradició cultural determinada de la qual jo, en formo part.

Jo pertanyo a aquesta realitat contextual tan petita, i en Gordon, afamat escriptor nord-americà, ha escrit una novel.la global que parla de la sang del raïm, de l'amor a la terra i de l'esforç col.lectiu per sobreviure sobre ella.

Bé, a l'espera de trobar-nos amb noves sensacions, deixem pas a la literatura, agraïm al bo d'en Noah el seu apreci per nosaltres i tirem pel dret, tot xerrant de llibres i torrant-nos amb l'estiu.

La Juguesca Passapàgines

Ara que es va acabant el curs escolar i la perspectiva de més temps lliure s'apropa, em relaxa pensar que finalment podré passar pàgines lúdiques. Han estat centenars de pàgines laborals que han travessat les meves retines en aquests darrers mesos i ara toca retrobar-me amb els llibres.

Em proposo una juguesca...

Data límit el 31 d'agost!

1) Un Món sense fi, de Ken Follett (el típic best seller que cal haver llegit).

2) La Família dels Garrigas (Josep Pin i Soler), obsequi de l'Eduard i que me'l miro dia sí, dia també.

3) Cicatriz, novel.la del veneçolà Juan Carlos Sosa Azpúrua, (obsequi de Larissa i, per tant, portat expressament d'Amèrica)

4) The Man who smiled, de Henning Mankell. Em queden un parell de la sèrie de l'inspector Kurt Wallander i no hi ha manera de posar-s'hi.

5) Waipulectura XVIII, que hem quedat fer pel juliol: La aventura del tocador de señoras, d'Eduardo Mendoza (per què el vaig comprar si no me'l llegeixo?)

6) Buzón de tiempo, de Mario Benedetti (imprescindible recuperar-lo!)

7) El celler, (La bodega), de Noah Gordon.

8) Els homes que no estimaven les dones, d'Stieg Larsson.

Passenger to Frankfurt

He recuperat un text d'Agatha Christie per a rellançar la meva carrera lectora després de força mesos de molta feina. El cert és que ja havia llegit aquest Passenger to Frankfurt en el seu moment i no recordava que era tan ensopit. El tema promet (així en plan novel.la d'espies), la lectura pot ser interessant, però ...potser he estat jo, que anímicament em calia una altra cosa. Volia jo un text viu, un d'aquells de misteri assegurat i d'alta tensió. No ho he trobat en aquest exemplar de la Christie... Bé, a una altra cosa i apa!

La funció de Nadal

Waipulectura és un bloc de llibres on he anat comentant la teca que he llegit durant el darrer any. En els darrers mesos (3) no he llegit res, però he escrit un guió teatral.

Per tant, a falta de waipulectures amb els col.legues a causa de la nova feina laboral, de la nova feinada postnatal (Hola Jan Pol) i de la manca de llibres per a comentar, ara parlaré de The Snowman, el guió de l'obra de Nadal que vaig fer per al col.le.

No sé si coneixeu l'obra The Snowman que cada any fan a Anglaterra durant les dates nadalenques. Es tracta de la història d'un ninot de neu que cobra vida i que enamora tothom sobretot gràcies a una música dolcíssima, Walking in the air. Vaig voler utilitzar aquesta idea per escriure el guió de la funció de Nadal, on els 45 nens i nenes de l'escola acabessin cantant aquest bellíssim tema musical.

L'obra la vàrem fer en anglès i els actors i actrius eren els nens i nenes de quart de primària. La història s'inicia amb l'entrada dels alumnes al col.le, en aquest cas l'escenari de la sala d'actes. Allà, els dos quarts fan una classe d'anglès i practiquen totes les estructures gramaticals i el vocabulari après en aquest primer trimestre. Una nena s'adona que està nevant i ho expressa emocionada en veu alta. Els professors permeten els alumnes sortir a jugar al pati amb la neu, on a part de boles de neu, també fan un ninot. El ninot de neu cobrarà vida i portarà tots els alumnes a un moment de màgia i música ben emocionants. L'endemà, el ninot s'ha desfet, però tots els nens i nenes s'alegren d'estar junts al col.le i d'haver tingut una experiència tan emocionant.

L'obra dura uns 30 minuts, el suport tècnic va córrer a càrrec de la meva amiga Rossana, un parell de profes de l'escola em van donar un cop de mà, la meva germana va gravar l'obra, els alumnes devien quedar ben esgotats i la meva família va haver d'aguantar-me durant mes d'un mes d'assajos i nervis. El resultat, la satisfacció d'haver assolit un nou repte.

Harlequin, de Bernard Cornwell

Carai, que fort!

Estic a punt de ser pare de nou just quan just acabo de començar etapa professional nova! No obstant, he tret temps de sota les pedres per a empassar-me una història d'aquelles que et transporten en el temps: Harlequin, de Bernard Cornwell.

Novel.la històrica d'arc i fletxes i 500 pàgines en anglès del complicat!

La lectura no ha estat fàcil, la història genial, els personatges del tot originals... m'ha encantat probablement per aquesta originalitat escènica, on els castells, el fred, les espases i els arcs creeen un ambient d'allò més heroic. Recordo les pel.lis dels dissabtes per la tarda quan jo era petit i les miràvem amb el pare...

Bé, aquest Harlequin és el primer d'una trilogia que es diu The Grail Quest. Ara estic fotudíssim de temps, amb apenes unes estonetes lliures, però intentaré seguint llegint.

Precisament sóc professor a les Dominiques d'una assignatura que es diu Lectura Eficaç, on entre d'altres coses es procura fomentar el gust per a la lectura a la canalla. És una matèria excepcional que imparteixo a primer, segon, quart i sisè de primària.

De moment, recomano Harlequin a tothom que tingui ganes de viatjar al 1350 i viure una bona història d'arcs i fletxes!

Waipulectura XVIII: Como agua para chocolate, de Laura Esquivel

Como agua para chocolate, de Laura Esquivel, ha estat el divuitè debat literari, cinematogràfic i gastronòmic de Waipulectura. La trobada s'iniciava als volts de les 8 del vespre del dissabte, tot refrescant els nostres assedegats afanys culturals amb unes delicioses Coronitas.
Interessant exposició inicial a càrrec de l'Àngel, qui ens va situar al Mèxic de principis de segle i ens va introduir dos personatges històrics remarcables: Pancho Villa i Emiliano Zapata.
Carolina ens va fer cinc cèntims de la biografia de Laura Esquivel, Maite va resumir una mica les característiques del realisme màgic llatinoamericà, Lídia va parlar-nos de la pel.lícula que porta el mateix nom que el llibre i que va ser dirigida per Alfonso Arau i, finalment, Rossana va preparar uns quants plats mexicans, on destacava una potent enchilada.
Després de sopar vàrem passar un parell d'hores de tertúlia literària sobre Como agua para chocolate, el llibre de Laura Esquivel i la pel.lícula que sobre aquesta novel.la va dirigir Alfonso Arau. Vàrem diseccionar la vida de Tita, la dona que és capaç de transfigurar emocions i de traspassar sentiments a les més delicioses receptes culinàries. Ben segur recordareu les apassionades Codornices con pétalos de rosas o el revificador Caldo de colita de res.

Tot plegat, una vetllada mexicana, enxilada i entequilada com cal, on només quedava cridar el crit final:

¡QUE VIVA MÉXICO!

El 4 d'abril de 2008 vaig acabar una llarga trajectòria laboral de més de 13 anys. Demà 1 de setembre començo un nou periple professional ple d'il.lusions i de renovades energies.

Durant aquests 5 mesos he llegit 16 llibres, 6 dels quals de l'escriptor i pacifista israelià Amos Oz. Clouré, doncs, aquesta transició professional amb un nou volum del líder literari del meu estiu.

No digas noche és un nou episodi de quotidianitat fet literatura pel mestre Amos Oz. No esperis passar pàgines desesperadament per saber què passarà després, això no et cal... Aquí has d'anar mastegant poc a poc, de vegades eternament, per tal d'aconseguir tastar com cal aquella nostàlgia que l'autor t'ha cuinat amb paraules.
Es tracta d'una lectura lenta, reflexiva i amb la simbologia típica del toc Amos Oz. Ho dic després de les 6 prèvies del mateix autor. Un home madur conviu amb la seva parella de 15 anys menys. La convivència minuciosament diseccionada, llegint allò que passa pel cap d'ell i el que passa pel d'ella. Un gran llibre que tanca amb el periode de literatura hebrea, mentre espero que l'any menys pensat caigui el Nobel a Amos Oz.

L'últim jueu, de Noah Gordon

Fascinant recta final de les lectures estivals d'un servidor. Més d'un podria pensar que m'he anat inconscientment cap a la literatura hebrea o de caire judaïtzant. És ben cert que les darreres lectures han tingut un fil argumental obvi al voltant de la cultura jueva. El fenòmen Amos Oz m'ha conduït cap a la revisió de Noah Gordon i a descobrir Nicole Krauss. Val a dir que estic a punt d'acabar el meu periple pel món de l'aturat laboral i que penso cloure el cicle hebreu tan bon punt acabi amb el darrer llibre d'Amos Oz.

L'últim Jueu és una novel.la històrica de Noah Gordon, com ben segur tots sabeu, i que ens fa reviure un moment agredolç de la història. Dolç per alguns, ja que la societat jueva sefardita en aquest moment de la història va haver de patir un genocidi intolerable. Els genocidis són una lacra humana que no té explicació raonable t'ho miris com t'ho miris. I l'expulsió dels jueus d'Espanya fou un acte vergonyós que en Noah Gordon ha recuperat per tal fer una novel.la entretinguda, intensa i reivindicativa.

No obstant, no he vist gens clar que el protagonista acabés fent de metge. La idea és bona si abans no has llegit El Metge, Xaman i La Doctora Cole. Resulta massa repetitiu pel lector de Gordon que una novel.la sobre l'Espanya del 1500 tingui un protagonista que passarà la meitat del llibre sent metge. Ho he trobat tediós, sincerament. No trec mèrits a l'obra de Gordon, ni de bon tros, però per a llegir una novel.la de metges, llavors recomano fervorosament la que considero la millor novel.la de Noah Gordon: Xaman.

Waipulectura XVII: Amos Oz i La Bicicleta de Sumji

Edició XVII de Waipulectura amb Amos Oz, La Bicicleta de Sumji, el judaisme i el conflicte entre Israel i Palestina. Ni més ni menys que 6 hores de col.loqui, debat i atipada amb el millor de la cuina de la zona. La veritat és que després del viatge literari al Japó, ens feia molta il.lusió esbrinar una mica més què està passant avui mateix a Orient Mitjà.

L'Àngel va començar la sessió amb un detallat repàs de la terra física de Palestina, des d'Abraham al dia d'avui. Vàrem debatre una bona estona sobre qui era el veritable amo de la terra Palestina, tema polèmic i que va obrir encara més interrogants.

Una revisió de la història del poble d'Israel i del judaisme a càrrec de Joan i de Carolina va donar pas a un breu resum per part de la Lídia de la biografia d'Amos Oz, autor israelià nascut a Jersualem, intel.lectual d'esquerres i pacifista reconegut.

Una pausa acadèmica que ens va portar al sopar jueu amb retocs àrabs, on Rossana ens va explicar els pormenors de la cuina kosher. Per a llepar-se els dits, la veritat...

Finalment, l'estudi de la història d'Amos Oz, La Bicicleta de Sumji, on el grupet va debatre algun dels punts forts de la novel.la. Un nen d'onze anys experimenta un procés d'iniciació emocional i físic on s'adonarà de l'efímer d'allò material. Mencionar que aquest cop teníem entre nosaltres el germà de la Rossana, en Fernando, qui va aportar noves i necessàries reflexions.

Pollastre amb mel i ametlles, especiat amb herbes i curri. Un plat de la nostra amiga Rossana.

La Història de l'Amor, de Nicole Krauss

Nova lectura estival i olímpica, aquest cop La Història de l'Amor, de l'escriptora nord-americana Nicole Krauss. Aquesta novel.la ha atrapat milers de lectors d'arreu del món i a mi no especialment. Certament es tracta d'un llibre amb una estructura original, on diversos estils literaris constitueixen un tot complet. Penso que l'èxit d'aquesta novel.la radica precisament en la confluència d'estils, els quals són, certament, d'una diversitat i originalitat interessants.

Potser a causa de l'excessiva dosi d'Amos Oz d'aquestes darreres setmanes, amb personatges complicadíssims tots, he trobat que algun dels protagonistes de La Història de l'Amor és un pèl desnaturalitzat o massa fred. La novel.la té moments d'extrema sensibilitat, sentiments de dolçor amarga que poden sorprendre a més d'un.

M'he liat una mica amb la trama argumental, però bé, en tot cas, una lectura que m'aproxima a la literatura nord-americana més recent.

Gràcies Carolina per recomanar-me'l!

To Know a Woman, d'Amos Oz

Llegir Amos Oz és un sacrifici intel.lectual que he agreujat voluntàriament amb To Know a Woman, és a dir, el mateix, però en anglès. Una novel.la que té un agent secret del Mossad com a personatge principal, però que no té res a veure amb l'espionatge ni amb Le Carré. Aquí tenim de nou un meticulós estudi sobre l'existència humana.

L'espia torna a casa a causa de la mort accidental de la seva dona. A partir d'aquest moment comença a conèixer la seva dona, un cop ella ja no hi és. To Know a Woman és com una història d'amor sense ser-ho, una juguesca entre la vida i la mort, el passat i el present i ser i el no ser. Observo que els personatges de les novel.les d'Amos Oz són ben complicats. En aquest cas un home rep un cop del destí en forma de tragèdia. De sobte, l'home s'atura i decideix reiniciar la seva existència. Jo diria que el protagonista planta la vida per a començar a existir.

És com dir: Paro de viure per a començar a existir. Un renaixement en l'existència, potser... L'home nou de 47 anys es resseteja i coneix l'esposa recentment morta, comença a conèixer la seva filla, la seva mare, la seva sogra, el seu país... fins i tot farà un amic i trobarà un nou destí!

He patit bastant llegint aquesta novel.la. La veritat és que passo una certa vergonya parlant sobre la literatura d'Amos Oz. Penso que aquest autor és extraordinari. No obstant, és massa difícil de seguir, un fet que no ha d'estranyar, tenint en compte la recerca existencial a la qual es sotmet al lector.

De repente en lo profundo del bosque, d'Amos Oz

De repente en lo profundo del bosque suma la quarta novel.la d'Amos Oz en la llista de les meves lectures d'autoajuda acadèmica. Es tracta d'una lectura accidental, ja que seguim sense trobar data pel Waipulectura d'Israel. Per tant, aniré sumant històries d'Amos Oz fins a que arribi el dia.

Ara podria fer jo aquí un estudi dels simbolismes i del missatge global d'aquesta Aggadah, o el que és el mateix a compendium of rabbinic homilies that incorporates folklore, historical anecdotes, moral exhortations, and practical advice in various spheres, from business to medicine (Wikipedia).

Però, com deia, no m'abelleix fer cap estudi acadèmic. Em limitaré a explicar breument l'argument: en un poble de la muntanya desapareixen tots els animals. Els ciutadans accepten el seu destí amb resignació i por, a excepció d'un parell de nens, els quals afrontaran la realitat amb determinació i valentia. La natura abandona els homes, i la veritat, amb el que li estem fent, no m'estranya.

I qui s'atreveix a solucionar-ho?

La gent parla o calla, i en el fons, no es soluciona res. El mateix Amos Oz parlava a la BBC el 2002 sobre els covards, Leading Israeli author Amos Oz has said a partitioned Israel and Palestine could be peacefully created but for the "cowardly" leaders on both sides.

De la suma de símbols d'aquesta història em quedo amb aquells que fan apologia de la valentia raonada. Quasi millor afrontar i gestionar les realitats de la vida i menysprear les abstraccions mentals correctament polítiques que no porten a res.

No sé què he dit, però m'he quedat a gust.

I per cert, encantador títol de la novel.la!

Sobtadament, allà al bosc, en algun lloc profund, potser trobes allò que estaves buscant.

El diamant de Jerusalem, de Noah Gordon

Anys enrera, quan vaig llegir la trilogia d'en Noah Gordon, El Metge, Xaman i La Doctora Cole, vaig deixar pendent atacar dos o tres volums més del mateix autor. Recordo l'apassionada conversa amb el meu company Antonio Rosillo, allà a la fàbrica, tot discutint quin dels tres ens havia agradat més. Crec que vaig fer una gran amistat literària amb el Sr. Máquina, com li deia jo...

No obstant, el llibre que he consumit en tres dies ha estat El diamant de Jerusalem. He anat a parar aquí gràcies a l'embolcall temàtic del darrer Waipulectura sobre Amos Oz i la cultura jueva. De fet, no hi ha manera que trobem el dia idoni que ens vagi bé a tots plegats, una situació que està portant-me a la documentació més gran que mai he fet per a una sessió de de Waipulectura.

El diamant de Jerusalem és la novel.la ideal per a acalorats dies d'estiu. Tu t'asseus a la fresca a la Plaça del Rei, et demanes una orxata, vas passant pàgines i més pàgines i ni t'adones que t'acabes de carregar mig llibre.

La novel.la no és gran cosa, la veritat. M'ha recordat bastant l'estil del Gordon de les altres novel.les de metges, encara que ara canviem de professió i col.loquem un especialista en diamants. Òbviament, el protagonista és un jueu, el qual fa una espècie de viatge emocional a Israel, retroba els seus orígens i torna a la seva Nova York natal. Vaig trobar molt més xulos els llibres de la sèrie dels metges Cole, la veritat.

De tot plegat n'he extret un interessant aprenentatge: l'estat d'Israel té 6 milions d'habitants i als Estats Units viuen uns altres 6 milions de jueus. Dotze dels tretze milions de jueus són ciutadans d'Israel o són nord-americans, dos milions dels quals viuen a Nova York.

En resum, la meitat dels jueus són nord-americans i l'altra meitat són israelians. T'ho miris com t'ho miris, no és el mateix una cosa que l'altra. I no obstant, tots van a una...