The Venetian Betrayal, by Steve Perry

Doncs vaig aclarint feineta en aquestes vacances del 2013 i ja tinc acabat The Venetian Betrayal, un llibre necessari per a àvids lectors d'intrigues modernes. Espies i espies dobles, política internacional ben embolicada i una bona dosi d'història antiga completen una entretinguda aventura literària escrita per l'autor nord-americà Steve Berry. És allò del passar-pàgines rapidet i voler saber com va evolucionant l'argument. Curiosament, el llibre de 545 pàgines en qüestió conté 95 capítols més aviat curts, que es diu ràpid, però que et dóna una idea de l'estructura general del volum i de la seva agilitat lectora. 

Petits episodis que van per feina, amb molt poca descripció dels elements i molta narració de fets. Particularment ja em va bé aquest sistema, especialment quan l'ansietat forma part de l'esperit de qui escriu aquestes ratlles. Com deia, tots aquests episodis configuren un entramat socio-polític localitzat a les antigues repúbliques soviètiques del centre d'Àsia, on la recerca de la tomba d'Alexandre el Gran ens portarà de retruc a un dels descobriments més importants de la història moderna: la troballa de la vacuna contra la SIDA. 
Tot plegat poc creïble, però realment distret. 

Com posar la tele i mirar una pel.lícula nord-americana (que ja està bé de quan en quan), amb molta acció i final feliç. 
The End.

Cincuenta Sombras de Grey, de E.L.James

Costa una mica parlar d'aquest llibre i evitar opinar sobre el sado masoquisme. Si Cincuenta sombras de Grey ha trencat tots els rècords de vendes a nivell mundial és que el seu contingut ha atrapat molts lectors, bàsicament lectores, d'arreu del món. I no crec que ho hagi fet pel seu pseudo romanticisme barat i simple més propi de la novel·la rosa, sinó pel peculiar curs d'iniciació al sado masoquisme al qual tot lector es troba inscrit d'immediat si va passant les pàgines d'aquesta història. El lector de Cincuenta sombras de Grey, ara convertit en estudiant de sado, també ha d'empassar-se més de 500 pàgines de reflexió de la protagonista principal... ufff... problemes mujeriles a tot drap que a un tio com jo li costa una mica de superar en aquest moment. Seré insensible!

Alguna cosa positiva hi he trobat: lectura àgil, platgera, d'una superficialitat espaterrant ideal per passar pàgines, i força original pel tema. Això darrer em sembla important: és una història que, si més no, és original. No crec que el món tingui gaires experts en sado... Però, malgrat això, jo em pregunto: per què aquest llibre dels 60 milions de còpies venudes m'ha deixat indiferent? Potser no és la novel·la per a mi, homenet àvid d'aventures literàries, espies britànics, recerques de tombes i algun que altre rotllo depressiu de veterà detectiu de la policia sueca. 
O potser és que no em calia un curset d'iniciació al sado, ves tu a saber...

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell
3. Cincuenta sombras de Grey, de E.L. James

Daniel, by Henning Mankell

De quan en quan et topes amb una petita obra d'art i dónes les gràcies a Déu o a l'atzar per la sort de la troballa. I penso que quelcom semblant m'ha succeït aquests dies amb la lectura de la magnífica i espectacular obra de Henning Mankell, Daniel, la qual m'ha deixat el cos baldat i el nivell de qualitat literari d'aquest estiu rebentat. Compaginava la lectura de Daniel amb les famoses Cincuenta Sombras de Grey, però ...què puc dir? El popular bestseller de la dècada competint casualment durant uns dies amb una història impactant, salpebrada de misteris i fregant de ben a prop el voraviu de les emocions més intenses. 

337 pàgines dividides en tres parts, un petit pròleg i un epíleg. En les dues pàgines del pròleg ens trobem la descripció d'una imatge terrible: una nena enterrada al fang amb símptomes d'haver mort violentament. Estem a Suècia a les acaballes del segles XIX...uf, poca cosa sabem els catalans del que es coïa en aquelles terres el 1878! 

Però el petit pròleg no ens diu res més. Simplement ens deixa amb l'ai al cor. Comença el llibre amb un viatge a l'Àfrica, una vivència i un retorn a Suècia. En lloc d'un insecte (que és el que es pretenia) portes a casa un peculiar souvenir: un nen negre. Una criatura estranya en un món blanc de neu i humans glaçats. Negre sobre blanc.

Els esdeveniments es succeeixen amb celeritat, sense presses, però sense pauses. Particularment ho he viscut com un procés de maduració ètic paral·lel al d'alguns dels personatges de l'obra. El lector ha d'anar assimilant el procés que viu el nen negre com si d'un altre investigador es tractés. Com s'adaptarà una criatura estranya en un món tan diferent al seu? Del desert del Kalahari al gel de Suècia en unes pàgines? Sembla complicat! 

I el millor de tot és que això no és una pel.li nord-americana en la qual ja t'imagines com acabarà tot, sinó que és una magnífica i espectacular obra de Henning Mankell. La qualitat està, doncs, assegurada.

1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi
2. Daniel, by Henning Mankell

El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi

Amb certa il·lusió escric una ressenya d'un llibre tres anys després de la darrera vegada... realment això seria un bon  parèntesi literari! Bé, el cas és que ni recordava la manera d'entrar al bloc, ni sabia com havien evolucionat els blocs, ni res de res. Re-inicio, doncs, les meves opinions literàries amb El Caballero Invisible de Valerio Massimo Manfredi. 

D'entrada val a dir que vaig comprar aquest llibret per només 1 euro al mercadet dels diumenges de la Part Alta, pensant més en el bon negoci que havia fet que no pas en el llibre en sí. Una història que vaig llegir en dos passeigs: un dia de mar i un altre de muntanya, ...i és que són només 90 pàgines de cavallers templaris i de viatges a través de les muntanyes ibèriques. Poca plana per a tanta història, però precisa en l'argument i ambiciosa en el misteri. Un final sorprenent, algunes mencions històriques a la nostra llengua catalana i una narració en primera persona que crea força complicitat amb el lector són els punts forts que en destacaria.
La primera lectura de l'estiu 2013 ha estat doncs una novel·la històrica de l'italià Manfredi en terres castellanes, amb personatges catalans, protagonistes occitans i amb final gallec a Santiago de Compostela!
1. El Caballero Invisible, de Valerio Massimo Manfredi

Estiu 2013

2013, estiu... quantes coses han passat en els darrers tres anys. De fet les lectures s'hi han ressentit molt... Però les coses no duren per sempre i retorno als meus llibres, i... per què no? A Waipulectura. No havia tocat un llibre des de setembre de 2010. Algun intent amb alguna compra santjordiana, però ni això. He tornat amb ganes i durant el mes de maig 2013 he enllestit Abducción de Robin Cook; La Cara Amarga de la Iglesia, d'Àngel Font i El Navegante, de Clive Cussler. De 0 a 1107 pàgines... i amb ganes de seguir! És curiós el fet que ni recordo com es fa una entrada en un bloc!

Estiu 2010

1. Una pantera en el sótano, d'Amos Oz
2. A most wanted man, de John Le Carré
3. La Biblia de Barro, de Julia Navarro
4. El Rabino, de Noah Gordon
5. Chase, de Dean Koontz
6. Unto Death, d'Amos Oz
7. The Reader, de Bernhard Schlink
8.The Lost Symbol, de Dan Brown
9. When the lion feeds, de Wilburn Smith

9. When the lion feeds, de Wilburn Smith

Acaba l'estiu 2010 i aquest any ho lamento especialment.

9 llibres!

Unes 4.000 pàgines en una mica més de dos mesos.

Ara toca la feina, els estudis i el no tenir temps per llegir. Llàstima.

En tot cas, ha acabat l'estiu i ho he fet amb la primera de les històries de Wilbur Smith, When the lion feeds. Feia temps que anava darrere la sèrie dels Courtneys, una saga familiar de la qual fa 40 anys que brollen històries. Haig de reconèixer que m'ha encantat el llibre, ja que, val a dir, l'atmosfera és del tot original per a mi: l'Àfrica de finals del segle XIX. La sèrie continua, però emtemo que no podré seguir-la massa.

Només del títol ja es pot treure petroli. Quan el lleó s'alimenta, sempre hi ha una víctima, un que ha mort. El rei de la selva no té la culpa de la mort de la presa. Així és la vida de Sean, el protagonista de la història, l'altre rei de la selva. Pot anar en contra de la seva natura i no fer mal als altres? El lleó podria deixar de matar, però deixaria de ser el lleó i, per tant, el rei deixaria de ser rei. La història gira al voltant d'aquesta idea i et fa sentir remordiments com a lector. El protagonista és un home que avança per la vida fent mal a aquells que més estima. Sempre recapacita i resol el malentès, però fa tard. Així perdrà la família, el seu millor amic i, finalment, la seva dona. És un llibre tràgic, real i una mica exagerat, però t'atrapa.

8. The Lost Symbol, de Dan Brown

Brighton. 9 d'agost de 2010.

Quants records em porta Brighton...

Bé, entre mans porto el darrer Dan Brown, El Símbol Perdut. Robert Langdom ataca de nou amb els seus superpoders d'heroi arqueològic. Si aquest home vingués a Tarragona, el tio descubriria d'immediat un codi hipersecret de la catedral metropolitana i primada que ens portaria a una secta enigmàtica supersecreta de romans, els quals encara conserven una peça ultrapoderosa que ens salvarà a tots en una propera dimensió. Però no, el tio no vindrà a Tarragona, no té temps. Resulta que està a Washington buscant la manera de trobar tots els secrets dels maçons i les seves piràmides inconcluses de poders. Carai el Langdom, quin home més actiu...

Bé, una bona lectura d'estiu, per què negar-ho! Passes les pàgines, t'assabentes de particularitats maçones i et distreus. Què més vols? I a més, en aquesta surt el Tom Hanks!

7. The Reader, de Bernhard Schlink

La veritat és que no anava a llegir The Reader, però a Anglaterra sembla que de vegades els llibres els regalin. Com a mínim aquest el venien a 2 Pounds... La qüestió és que ja en el seu moment vàrem fer el debat de la pel.lícula amb el grup del Waipulectura, i tenia ganes de llegir alguna cosa més original. Un cop més, però, la literatura supera el cinema. El llibre de l'Schlink deixa en evidència la pel.lícula!

El problema habitual de veure el film abans de llegir-te un llibre és que no t'imagines els personatges, ja saps qui són... Tota l'estona tenia la Kate Winslet al cervell. Però bé, què hi farem!

6. Unto Death, d'Amos Oz

Continuant amb el que deia sobre la literatura hebrea, la política i el judaisme, jo sóc una persona de costums particulars. Unto death és el vuitè llibre d'Amos Oz que llegeixo, el segon d'aquest estiu. Es tracta d'un volum doble, on dues històries tenen la mort com a protagonista. Uf, la mort com a personatge principal! No està malament la idea, però no és el meu tòpic preferit.

La primera és una història de caire medieval, Crusade. El prenc com una reivindicació històrica sobre la criminal persecució del judaisme al llarg de la història, especialment a l'Edat Mitjana i per part dels cristians. En nom de les religions, l'ésser humà justifica tot tipus de carnisseries. Curiosament totes les religions tenen en comú en la seva essència l'amor als altres... anem bé.

Pel que fa a la segona història Late Love, tenim a les mans un passeig en solitari cap a la mort, el comiat a una vida. La mort com a fi a la quotidianitat, el fet de reconèixer-ho en primera persona. És un moment d'extrema contundència a la vida, el saber que s'acosta el teu final... dóna mal rotllo, però és un tema que existeix. L'Oz és valent i com sempre, toca el voraviu.

5. Chase, de Dean Koontz

El primer dels llibres que em vaig comprar a Anglaterra durant aquestes vacances va ser Chase, de Dean Koontz. Em va costar 2 Pounds i la compra va ser a Greenwich, en una bookshoop d'aquelles amb preus ajustadets. Va ser el primer dia de l'estada i, aquella mateixa nit, a l'hotel, ja passava pàgines. Anys anteriors ja havia vist que Dean Koontz era bastant conegut a Anglaterra. No era una mala idea, a més a més, sent aquest llibre el primer que va escriure en Koontz.

Un crim. Una novel.la que ells en diuen Crime. Un mort, un testimoni, un antiheroi (heroi en el fons), una policia poc fiable, i allò típic del no, a la policia no hi podem anar. Una història curta, ràpida, entretinguda i pel.liculera. El dolent del film el vaig trobar lamentable. El millor, una lectura en anglès prou senzilla i útil pel moment.

4. El Rabino, de Noah Gordon

Començo a estar una mica fart que es barregi cultura jueva amb la política de l'estat d'Israel. Jo sóc un simple català i un apassionat de la cultura hebraica, no cal fer més reflexions. Per tant, vaig a la meva i quasi que acabo la totalitat dels llibres del Noah Gordon.

El Rabino és com El Metge però enlloc de medicina parla de judaisme. Una història que gira al voltant d'una família, uns afers més o menys típics i uns salts cronològics en el temps. A simple vista, la cosa no mata. Però jo estava buscant passar pàgines amb alegria i gaudir al màxim amb una temàtica que m'entretingués. I amb El Rabino tenia els ingredients adequats i, per tant, mitja feina feta. Finalment, cal dir que el llibre em va agradar i que l'objectiu es va assolir. El problema és que en el fons el vaig trobar poc original, no sé, com si li faltés alguna cosa que digui: carai, aquest llibre no l'oblidaré...

3. La Biblia de Barro

Aquests dies he llegit moltes opinions sobre La Biblia de Barro de Julia Navarro. Algunes m'han semblat bé, altres massa acadèmiques i la major part innecessàries. El millor és fer una opinió personal sense més ànims que escriure un recordatori sobre les teves sensacions immediates i poder-ho llegir un altre dia del futur. Així quan et preguntin pel llibre tires de waipulectura i apa.

Bé, anem al gra. La lectura de La Biblia de Barro ha estat prou plaerosa. De veritat que ho he passat molt bé i ara trobo a faltar passar aquelles pàgines. És la perfecta lectura de tipus estival, de prendre la fresca acompanyat d'aventures arqueològiques amb bons i dolents. Molts personatges i moltes situacions embolicades fan una trama entretinguda que val la pena anar descobrint. I de pas llegeixo en castellà, que sempre va bé anar mantenint fresqueta la llengua d'en Cervantes...

2. A Most Wanted Man (John Le Carré)

Comença l'estiu i arriba el lleure lector. He començat amb un dels llibres pendents de l'any, A most wanted man, (L'home més buscat), del rei del gènere de l'espionatge John Le Carré.

Les novel.les d'espies no passen mai de moda. El millor és que en Le Carré s'ha adaptat a cada època i a cada problemàtica, mullant-se i prenent partit. En el seu moment fou la Unió Soviètica, després Panamà, la indústria farmacèutica,... i en aquest cas, ens endinsem en l'arenós territori del terrorisme islàmic i com occident gestiona la seva estratègia per a fer-li front.

M'agrada Le Carré, però sempre trobo que li falta una mica d'emoció. Ja coincidíem en això amb el meu vell amic Antoni, però sempre caic en la temptació de llegir-ne un altre. Es veu que el proper octubre sortirà a la llum Our kind of traitor, ja veurem què passa.

1. Una pantera en el sótano (Amos Oz)

Estimar l'adversari no converteix l'adversari en un amic.

O sí que ho fa?

En tot cas, no és una mala idea trobar punts de contacte i treballar a partir d'ells.

El protagonista de Una pantera en el sótano i el seu antagonista/amic creen un vincle humà que va més enllà del seu context històric. Ells ens volen enemics, però nosaltres hem trobat la manera de coexistir i, fins i tot, de necessitar-nos mútuament.

Confraternitzar amb l'enemic?

Batua l'olla? Traició!

És una sort poder llegir Amos Oz un cop i un altre. Cada novel.la d'aquest home aporta la quantitat necessària de sentit comú que sempre cal per fer bona la frase del nostre estimat Aquiles Nazoa i del seu credo:

Creo en la amistad como el invento más bello del hombre.

Però, com ho gestiona tot plegat Una Pantera en el sótano?

¿Qué es la traición? ¿A qué sabe? ¿Quién es un traidor? ¿Por qué se traiciona? ¿Quién dice que amar a alguien es traicionar? ¿Cómo no traicionar a nadie, ni siquiera a uno mismo?, son algunas de las preguntas que se plantea el lector de Una pantera en el sótano, en donde el Premio Israel de Literatura 1998, Amos Oz, recrea a su estilo un Jerusalén invadido por el ejército británico.

Por Karla B. García

— Una Pantera en el sótano parece una contestación bastante aguda, a propósito, a esos grupos tan radicales que existen en su país. Quizá le acusan de traición porque usted defiende un Estado en el que los árabes y los palestinos puedan y vivan en paz...
—En la novela Una Pantera en el sótano, Profi tiene más de un enemigo. Sus mejores amigos, sus socios en el grupo clandestino imaginario, también se convierten en sus enemigos. Su padre es un enemigo. Sus profesores... Él pasa por todo el ciclo de la traición, porque cuando entabla amistad con el sargento británico se convierte en un traidor para sus amigos chovinistas. Luego, cuando se enamora de la chica y le revela todo, traiciona a su amigo británico. Para después terminar traicionando a la chica cuando cuenta a sus padres la visita nocturna que recibe ésta cuando se queda a cuidarlo una noche. El chico pasa por todo el ciclo. Lo único que permanece inalterable es su amor hacia las palabras. Profi descubrirá que su patria es la lengua, y su razón de ser queda en las palabras con las que juega. El sentido del humor es una traición porque te ríes de cosas que otros toman muy en serio. Pero es una traición redentora porque el humor es un antídoto contra el fanatismo. © Yolanda Delgado Batista 1998. Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid

Estiu 2010

Començo l'estiu 2010 i m'ha vingut al cap tornar de nou al meu bloc de llibres.
És curiós que després de tot un any aclaparador de feina, el meu únic pensament és tornar al bloc de llibres i a les lectures estivals. Em fa gràcia bàsicament pel fet que ja és el quart estiu que tinc la mateixa idea.
Nous llibres i la mateixa calor.
L'estiu és l'època de posar-se al dia amb les lectures pendents.
Comencem!

Buzón de tiempo, de Mario Benedetti

Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).

Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...

Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.

Cicatriz, de Juan Carlos Sosa Azpúrua

El millor de tenir un blog personal de llibres, independent i lliure és que sempre pots dir el que penses, ja que no estàs lligat a res més que la teva consciència. Ho dic, perquè el fet de llegir autors veneçolans actuals compromesos políticament és un perill acadèmic. Per sort o per desgràcia, darrerament estic bastant allunyat de la realitat d'aquell país i puc permetre'm certes llicències com opinar sobre un llibre simplement per la seva qualitat literària o gust personal.

Cicatriz de Sosa Azpúrua és un llibre com a mínim interessant. Històries paral.leles entrelligades cap a un desenllaç comú és un recurs que m'agrada, no ho puc negar. He disfrutat moltíssim també amb els veneçolanismes prototípics, lingüístics i culturals propis de la societat del país.

M'ha sorprès la peculiar intriga de l'argument: una història d'espionatge entre la KGB, la CIA, la política i els manipuladors del poder econòmic mundial, tot barrejat i amanit amb tocs caribenys.

Els personatges principals representen la perfecció absoluta, pel meu gust, són com caricatures de la realitat. El mateix autor et diu que res és el que sembla... cert, els seus personatges són hel.lenístics, perfectes com a bons o com a dolents. Les dones en general són guapíssimes, voluptuoses i extremes. El personatge de la novel.la europea és més recargolat, més gris, més proper.

En tot cas, una lectura original, un pas endavant.

The ABC Murders, d'Agatha Christie

Quina és la millor lectura que es pot fer d'un clàssic com The ABC Murders d'Agatha Christie? La resposta és senzilla: llegir-lo a Londres! L'acció fictícia s'esdevé a Londres mentres la teva realitat vacacional s'està prenent una pint al bell mig de la ficció. Això és immillorable...

Quan et penses que els nord-americans es van inventar tota la parafernàlia dels assassins en sèrie, resulta que la gran Dama de les Lletres de l'Imperi Britànic ja va fer, el 1936, una història d'aquest estil. M'agrada competir amb en Poirot i tractar d'esbrinar abans que ell l'assassí. Generalment ni m'hi apropo, però en aquest cas la cosa ha estat diferent: les meves sensacions eren encertades! Interpreto que em va ajudar força l'entorn i la dosi energètica de cibada subministrada al Mabel's Tavern. Bé, en tot cas, The ABC Murders és un bon entreteniment. Això sí, si l'has de llegir, millor al Mabel's, Bloomsbury, London!

The Man Who Smiled, de Henning Mankell

Ha costat una mica més del compte enllestir The Man Who Smiled, la quarta entrega de les novel.les de Henning Mankell que tenen a l'inspector Kurt Wallander com a protagonista.

El primer que m'ha vingut al cap quan he acabat de llegir-la aquest matí al Capuccino de la Plaça de la Font ha estat: per on continua la festa? He buscat els volums que em queden i he reordenat el material. La bona notícia és que Sidetracked, el cinquè de la sèrie està per estrenar! Per tant, em serviré un segon plat del mateix.


Pel que fa a The Man Who Smiled, val a dir que em sento satisfet. Si Agatha Christie resol els crims amb més dosi d'intel.lecte que l'humà corrent, Mankell resol els casos amb procediment policial. La gràcia està en la mediocritat de l'investigador, un autèntic antiheroi depressiu que res té a veure amb Hercules Poirot. En Wallander m'agrada. És un tipus DN, un Don Nadie, ... vaja, com tothom! (gràcies Aleix per passar-me l'expressió)

The Man who Smiled és el títol de la novel.la i alhora la definició del criminal. Si fa no fa, aquest home que riu és el gran triomfador de la societat actual: l'empresari fred, metòdic, i fins i tot, carismàtic que es fa a sí mateix del no res i crea un imperi salvador. De fet, és el gran finacer que hem de venerar, ja que és gràcies a ell i a les seves creacions que podem alimentar els nostres fills.

Wallander, per una banda, i l'etern triomfador per l'altra, segueixen un full de ruta apassionant de poder intel.lectual. Tots dos saben prou bé les regles del joc: un, però, des de l'arena del circ i l'altre des de la llotja dels triomfadors. El destí és el mateix, però en Mankell ens dóna aquella satisfacció que tant se'ns nega a la realitat: la victòria del que neda pel fang, del que lluita frec a frec amb l'infortuni del dia a dia i que té com a premi final acabar passejant per la platja amb la consciència tranquil.la.

El Celler, de Noah Gordon

Sempre he estat un seguidor de la literatura de Noah Gordon. De fet, no puc negar que sempre he estat un enstusiasta de Xaman, la segona part de la trilogia de El Metge i un detractor contundent de La Doctora Cole, la tercera part de la mateixa sèrie.

Ara toca parlar de El Celler, la darrera de les seves novel.les publicades.

He passat pàgines com a mi m'agrada, ...una darrera l'altra en temps d'oci. He caminat amb el protagonista a través de les fileres de vinyes carregades de raïm; he tastat, fins i tot, el most, l'aroma i l'essència de la natura...

Em meravella el gran treball de documentació sobre els fets històrics (ni més ni menys que amb el suport del gran Pere Anguera), d'un període de la nostra història tan brutal i important com són les acaballes del S. XIX.

El Celler m'ha agradat. No obstant, comparteixo l'opinió d'altres reconeguts lectors que consideren que l'argument és poc consistent. Cert. Penso que aquest argument és un pretext.

No estem davant de la història de les nostres vides, ni de l'Òscar al millor guió original. Entenc aquest llibre més com una història d'amor, una declaració d'amor a un país (en paraules del propi autor), ...amor al país, a la terra, a una tradició cultural determinada de la qual jo, en formo part.

Jo pertanyo a aquesta realitat contextual tan petita, i en Gordon, afamat escriptor nord-americà, ha escrit una novel.la global que parla de la sang del raïm, de l'amor a la terra i de l'esforç col.lectiu per sobreviure sobre ella.

Bé, a l'espera de trobar-nos amb noves sensacions, deixem pas a la literatura, agraïm al bo d'en Noah el seu apreci per nosaltres i tirem pel dret, tot xerrant de llibres i torrant-nos amb l'estiu.