Tot plegat poc creïble, però realment distret.
The End.
Costa una mica parlar d'aquest llibre i evitar opinar sobre el sado masoquisme. Si Cincuenta sombras de Grey ha trencat tots els rècords de vendes a nivell mundial és que el seu contingut ha atrapat molts lectors, bàsicament lectores, d'arreu del món. I no crec que ho hagi fet pel seu pseudo romanticisme barat i simple més propi de la novel·la rosa, sinó pel peculiar curs d'iniciació al sado masoquisme al qual tot lector es troba inscrit d'immediat si va passant les pàgines d'aquesta història. El lector de Cincuenta sombras de Grey, ara convertit en estudiant de sado, també ha d'empassar-se més de 500 pàgines de reflexió de la protagonista principal... ufff... problemes mujeriles a tot drap que a un tio com jo li costa una mica de superar en aquest moment. Seré insensible!
La veritat és que no anava a llegir The Reader, però a Anglaterra sembla que de vegades els llibres els regalin. Com a mínim aquest el venien a 2 Pounds... La qüestió és que ja en el seu moment vàrem fer el debat de la pel.lícula amb el grup del Waipulectura, i tenia ganes de llegir alguna cosa més original. Un cop més, però, la literatura supera el cinema. El llibre de l'Schlink deixa en evidència la pel.lícula!
Continuant amb el que deia sobre la literatura hebrea, la política i el judaisme, jo sóc una persona de costums particulars. Unto death és el vuitè llibre d'Amos Oz que llegeixo, el segon d'aquest estiu. Es tracta d'un volum doble, on dues històries tenen la mort com a protagonista. Uf, la mort com a personatge principal! No està malament la idea, però no és el meu tòpic preferit.
El primer dels llibres que em vaig comprar a Anglaterra durant aquestes vacances va ser Chase, de Dean Koontz. Em va costar 2 Pounds i la compra va ser a Greenwich, en una bookshoop d'aquelles amb preus ajustadets. Va ser el primer dia de l'estada i, aquella mateixa nit, a l'hotel, ja passava pàgines. Anys anteriors ja havia vist que Dean Koontz era bastant conegut a Anglaterra. No era una mala idea, a més a més, sent aquest llibre el primer que va escriure en Koontz.
Començo a estar una mica fart que es barregi cultura jueva amb la política de l'estat d'Israel. Jo sóc un simple català i un apassionat de la cultura hebraica, no cal fer més reflexions. Per tant, vaig a la meva i quasi que acabo la totalitat dels llibres del Noah Gordon.
Aquests dies he llegit moltes opinions sobre La Biblia de Barro de Julia Navarro. Algunes m'han semblat bé, altres massa acadèmiques i la major part innecessàries. El millor és fer una opinió personal sense més ànims que escriure un recordatori sobre les teves sensacions immediates i poder-ho llegir un altre dia del futur. Així quan et preguntin pel llibre tires de waipulectura i apa.
Comença l'estiu i arriba el lleure lector. He començat amb un dels llibres pendents de l'any, A most wanted man, (L'home més buscat), del rei del gènere de l'espionatge John Le Carré. — Una Pantera en el sótano parece una contestación bastante aguda, a propósito, a esos grupos tan radicales que existen en su país. Quizá le acusan de traición porque usted defiende un Estado en el que los árabes y los palestinos puedan y vivan en paz...
—En la novela Una Pantera en el sótano, Profi tiene más de un enemigo. Sus mejores amigos, sus socios en el grupo clandestino imaginario, también se convierten en sus enemigos. Su padre es un enemigo. Sus profesores... Él pasa por todo el ciclo de la traición, porque cuando entabla amistad con el sargento británico se convierte en un traidor para sus amigos chovinistas. Luego, cuando se enamora de la chica y le revela todo, traiciona a su amigo británico. Para después terminar traicionando a la chica cuando cuenta a sus padres la visita nocturna que recibe ésta cuando se queda a cuidarlo una noche. El chico pasa por todo el ciclo. Lo único que permanece inalterable es su amor hacia las palabras. Profi descubrirá que su patria es la lengua, y su razón de ser queda en las palabras con las que juega. El sentido del humor es una traición porque te ríes de cosas que otros toman muy en serio. Pero es una traición redentora porque el humor es un antídoto contra el fanatismo. © Yolanda Delgado Batista 1998. Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid
Haig de reconèixer que no disposo de massa temps per a escriure sobre les coses que llegeixo. Algun cop, en temps de somnis ara perduts, pensava que algun dia em podria dedicar a fer-ho de forma seriosa. Ara, passo, ... passo de pensar-ho i passo de dedicar-m'hi. Aprofito una estona de dissabte al vespre per alleugerir aquesta inquietud i per parlar en veu baixa sobre Buzón de Tiempo de Mario Benedetti (El mejor remedio para los incurables de soledad).Benedetti va morir l'endemà del meu aniversari d'aquest any. Des d'aquell dia vaig pensar en rellegir alguna cosa d'ell, algun llibre d'aquells que tinc il.localitzats en algun racó de la meva caòtica biblioteca. A principis d'estiu no esperava que Buzón de tiempo em tornés a impactar tant. El tema central , el gran leitmotiv de l'obra és la soledat, que en català endolcim en una paraula brutal: solitud. I des d'aquest tronc neix la gran arrel, tot endinsant-nos a l'essència, als diferents relats que constitueixen Buzón de tiempo. Una arrel que cerca diferents lectures de la solitud a partir de relats curts, alguns d'ells tan extraordinaris com El Diecinueve, Soñó que estaba preso, Con los delfines,...
Passo pàgina i continuaré amb les lectures d'aquest calurós estiu del 2009, tenint en compte, això sí, que un home que deia existo, luego pienso té, sens dubte, un lloc d'honor a les biblioteques que es preuïn de ser-ho.
El millor de tenir un blog personal de llibres, independent i lliure és que sempre pots dir el que penses, ja que no estàs lligat a res més que la teva consciència. Ho dic, perquè el fet de llegir autors veneçolans actuals compromesos políticament és un perill acadèmic. Per sort o per desgràcia, darrerament estic bastant allunyat de la realitat d'aquell país i puc permetre'm certes llicències com opinar sobre un llibre simplement per la seva qualitat literària o gust personal.
Ha costat una mica més del compte enllestir The Man Who Smiled, la quarta entrega de les novel.les de Henning Mankell que tenen a l'inspector Kurt Wallander com a protagonista.El primer que m'ha vingut al cap quan he acabat de llegir-la aquest matí al Capuccino de la Plaça de la Font ha estat: per on continua la festa? He buscat els volums que em queden i he reordenat el material. La bona notícia és que Sidetracked, el cinquè de la sèrie està per estrenar! Per tant, em serviré un segon plat del mateix.
Pel que fa a The Man Who Smiled, val a dir que em sento satisfet. Si Agatha Christie resol els crims amb més dosi d'intel.lecte que l'humà corrent, Mankell resol els casos amb procediment policial. La gràcia està en la mediocritat de l'investigador, un autèntic antiheroi depressiu que res té a veure amb Hercules Poirot. En Wallander m'agrada. És un tipus DN, un Don Nadie, ... vaja, com tothom! (gràcies Aleix per passar-me l'expressió) The Man who Smiled és el títol de la novel.la i alhora la definició del criminal. Si fa no fa, aquest home que riu és el gran triomfador de la societat actual: l'empresari fred, metòdic, i fins i tot, carismàtic que es fa a sí mateix del no res i crea un imperi salvador. De fet, és el gran finacer que hem de venerar, ja que és gràcies a ell i a les seves creacions que podem alimentar els nostres fills.
Wallander, per una banda, i l'etern triomfador per l'altra, segueixen un full de ruta apassionant de poder intel.lectual. Tots dos saben prou bé les regles del joc: un, però, des de l'arena del circ i l'altre des de la llotja dels triomfadors. El destí és el mateix, però en Mankell ens dóna aquella satisfacció que tant se'ns nega a la realitat: la victòria del que neda pel fang, del que lluita frec a frec amb l'infortuni del dia a dia i que té com a premi final acabar passejant per la platja amb la consciència tranquil.la.
Sempre he estat un seguidor de la literatura de Noah Gordon. De fet, no puc negar que sempre he estat un enstusiasta de Xaman, la segona part de la trilogia de El Metge i un detractor contundent de La Doctora Cole, la tercera part de la mateixa sèrie.El Celler m'ha agradat. No obstant, comparteixo l'opinió d'altres reconeguts lectors que consideren que l'argument és poc consistent. Cert. Penso que aquest argument és un pretext.
No estem davant de la història de les nostres vides, ni de l'Òscar al millor guió original. Entenc aquest llibre més com una història d'amor, una declaració d'amor a un país (en paraules del propi autor), ...amor al país, a la terra, a una tradició cultural determinada de la qual jo, en formo part.